UNITAT 3

EL SEGLE XIX: EL SEGLE DE LES IDEOLOGIES

3.1 L’absolutisme i la restauració

3.1.1 El congrés de Viena

3.1.2 Els països de congrés de Viena

3.2 El liberanisme:les onades revolucionàries

3.2.1 La ideologia liberal

3.2.2 L’onada revolucionària de 1820

3.2.3 L’onada revolucionàda de 1830

3.3 El nacionalisme del segle XIX

3.3.1 La ideologia nacionalista

3.3.2 Principals moviments nacionalistes

3.4 La unificació italiana

3.4.1 Els territoris italians

3.4.2 El nacionalisme italià

3.4.3 Els protagonistes principals

3.4.4 El procés d’unificació

3.5 La unificació alemanya

3.5.1 Els territoris alemanys

3.5.2 El nacionalisme alemany

3.5.3 Els protagonistes principals

3.5.4 El procés d’unificació

3.6 El segle XIX espanyol

3.6.1 L’intent de construcció d’un estat liberal

3.6.2 El sexenni democràtic

3.7 La independència d’lberoamèrica

3.7.1 Causes del moviment d’emancipació

3.7.2 Els impulsors

3.7.3 El procés d’independència

3.7.4 Conseqüències de la independència

1.L’absolutisme i la restauració

3.1.1 El congrés de Viena

Després de la derrota napoleònica, les potències europees es van reunir per a pactar el futur dels estats europeus. Aquesta sèrie de reunions es coneixen amb el nom de congrés de Viena i van tenir lloc entre 1814 i 1815.

El congrés de Viena va girar al voltant de tres eixos bàsics:

• L’equilibri. Havia quedat clar que, si una potència europea, com havia fet la França de Napoleó, pertenia imposar-se a la resta, la guerra seria inevitable. Per a impedir-la, cap estat no havia d’ambicionar expandir-se a costa dels altres.

• La restauració. Europea tornava a la situació política anterior a 1789; per tant, les fronteres havien de tornar al seu estadi original i les monarquies que havien estat enderrocades havien de recuperar el poder. Es restaurava l’absolutisme.

• L’intervencionisme. Els països tenien dret a invertir en els afers dels altres i els acords del congrés perillaven. Per aquest motiu, es va crear la Santa Aliança, un exèrcit que podia actuar si l’absolutisme es trobava amenaçat. Un cas concret d’intervenció va tenir lloc a Espanya el 1823, quan la Santa Aliança, a petició de Ferran VII, va entrar al país per esfonsar el govern liberal.

3.1.2 Els països del congrés de Viena

Les principals potències que van participar en el congrés de Viena van ser l’imperi Austríac, la Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França.

• L’imperi Austríac. Era l’amfitrió i el seu primer ministre, el conservador Metternich, l’organitzador.

Àustria, en aquella època, era la gran defensora de ‘absolutisme i començava a mostrar símptomes de feblesa a causa de les aspiracions nacionalistes d’alguns pobles que integraven l’imperi, sobretot les dels hongaresos.

• La Gran Bretanya. Va defensar a ultrança la idea d’equilibri a Europa. En canvi, a la resta del món, estava consolidant un imperi que l’acabaria convertint en la primera potència mundial.

• Rússia. Era el prototipus de règim absolutisme que no havia evolucionat des dels temps feudals. Prova d’això és que el mateix tsar Alexandre I (1801-1825) va intervenir personalment en el congrés. L’imperi Rus de principis del segle XIX era un país molt pobre i endarrerit, on encara hi havia serfs de la gleva i que estava expansionant cap l’est per territori asiàtic.

• Prússia. S’estava consolidant com a potència i s’estava preparant expansionant cap l’est per territori asiàtic.

• França. Tot i ser la potència derrotada, va saber fer-se respectar gràcies a les habilitats diplomàtiques de Talleyrand, el seu representant.

3.2. El liberalisme: les onades revolucionàries

3.2.1 La ideologia liberal

Malgrat el triomf del conservadorisme en el congrés de Viena, la ideologia liberal havia anat arreglant poc a poc en la societat europea gràcies al protagonisme assolit per la burgesia, que l’havia adoptat com a pròpia.

El liberalisme es basa en la llibertat de l’individu, reflectada en la Declaració dels Drets de l’Home, i en la divisió de poders.

A mesura que transcorria el segle XIX, la ideologia liberal va anar evolucionant:

-D’una banda, es va anar configurant una branca moderada que aviat va connectar amb els sectors conservadors, que van entendre que l’absolutisme era una ideologia caduca i que calia avançar. Els moderats s’inclinaven per règims monàrquics i pel sufragi censatari, és a dir, per limitar el dret de vot a unes quantes persones.

-De l’altra banda, alguns sectors liberals van optar per solucions més radicals i van ser partidaris de règims republicans i d’estendre al dret de vot a tots els ciutadans.

Tanmateix, ni els uns ni els altres no tenien en compte la possibilitat del vot femení.

Durant la primera meitat del segle XIX, van tenir lloc diverses onades revolucionàries que van acabar imposant el règim liberal a gairebé tot Europa. Les més importants van tenir lloc el 1820, el 1830 i el 1848.

3.2.2 L’onada revolucionària de 1820

L’any 1820 hi va haver revoltes de caire liberal a diverses zones d’Europa. Les més importants es van localitzar a l’Europa. Les més importants es van localitzar a l’Europa mediterrània i algunes es van barrejar amb aspiracions nacionalistes.

Des les nombroses revolucions de caire burgès que van tenir lloc aquell any, cal destacar les d’Espanya i Grècia.

El trienni liberal a Espanya (1820-1823)

El retorn de Ferran VII a Espanya havia despertat moltes expectatives entre les persones que havien lliutat contra Napoleó, però tan bon punt va entrar a la Península, el rei va abolir la Constitució de 1812 i va empresonar i perseguir els liberals espanyols.

L’any 1820 un grup del militars encapçalats per Riego, que s’havien concentrat a Andalusia amb la finalitat de reprimir la revolta de les colònies liberoamericanes, només va durar tres anys, ja que el rei no va parar de conspirar fins que va restaurar un altre cop l’absolutisme amb l’ajuda dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, un exèrcit reclutat per la Santa Aliança.

La independècia de Grècia

Un dels fets que més va colpir la societat europea de principis del segle XIX va ser la lluita que els grecs van mantenir contra els turcs per tal d’obtenir la seva independència. Oprimits pel poder otomà des del segle XV, els grecs van iniciar una revolta que va ser

encapçalada per la burgesia de les ciutats i per l’Esglèsia ortodoxa.

La repressió turca va provocar nombroses mostres de simpatía envers els grecs. Finalment, després de deu anys de lluites i de la intervenció de països com Rússia, la Gran Bretanya i França, els grecs van aconseguir alliberar-se del poder turc.

En el tractat d’Aprianàpolis, l’imperi Otomà va reconèixer la independència de Grècia -si bé en un territori més petit del que els grecs desitjaven- i va permetre la lliure circulació pels estrets del Bòsfor i dels Dardanels, un lloc de gran valor estratègic.

3.2.3 L’onada revolucinària de 1830

L’any 1830 va tenir lloc una segona onada de revolucions. Es van iniciar a França, on, després de les jornades de juliol, la monarquia absolutista de Carles X va deixar pas a una monarquia de caire liberal.

A Polònia, als territoris italians i als alemanys també hi va haver revoltes en les quals el component nacionalista va tenir un pes important. Però la revolució que va tenir més conseqüències va ser la revolució belga.

La revolució de Bèlgica.

La revolució de Bèlgica va suposar el naixement d’aquest estat europeu. Els belgues, que formaven part dels països Baixos, se sentien molt diferents, ja que professaven la religió catòlica i tenien una economia molt industrialitzada. Els Països Baixos, en canvi, eren calvinistes i tenien una economia de base agrària i comercial. Tantes diferències van originar el naixement de Bèlgica, que van comptar amb l’ajuda de França i la Gran Bretanya.

3.2.4 L’onada revolucionària de 1848

La tercera gran onada va iniciar-se l’any 1848 a França i es va estendre arreu del continent. A diferència de les dues anteriors, les reivindicacions obreres van començar a fer-se presents en les protestes.

• A França els revoltats van enderrocar la monarquia i el país va passar a convertir-se en una república on els representants s’escollien per sufragi universal masculí.
• A la península Italiana, els liberals van aconseguir imposar-se a la majoria de territoris i van preparar el camí per a l’aparició del nou estat d’Itàlia.
• L’imperi Austríac va ser un dels països on l’impacte de les revolucions va ser més gran. Els liberals i nacionalistes van aconseguir la caiguda de Metternich, el polític que millor representaven els ideals absolutistes.

Independentment del triomf o del fracàs de les revoltes, a L’Europa de la segona meitat del segle XIX la ideologia liberal havia aconseguit arrelar i els escassos règims absolutistes que quedaven tenien els dies comptats.

3. El nacionalisme nacionalista

3.3.1 La ideologia nacionalista.

Lligat al liberalisme, el nacionalisme és un moviment que va anar adquirint una gran força durant el segle XIX, gràcies a l’impuls del Romanticisme. En els seus orígens, la burgesia va ser la impulsora principal del moviment nacionalista. Posteriorment, s’hi van afegir altres grups socials.

El nacionalisme es basa en la defensa de la nació, entesa com una comunitat que comparteix una història, una cultura i una llengua en comú. és una ideologia molt àmplia i, per tant, molt ambigua, i permet aplegar sota el mateix concepte maneres d’entendre la realitat radicalment oposades: existeixen nacionalismes escloents, que propugnen la desaparició de pobles, mentre que d’altres són molt respectuosos amb la diversitat nacional; alguns identifiquen la nació amb l’estat hi pot haver nacions diferents; alguns són partidaris de segregar la seva nació de l’estat on és inclosa i d’altres volen construir un nou país que està repartit entre estats diferents; uns es basen en components ètnics i d’altres, en components culturals, religiosos…

3.3.2 Principals moviments nacionalistes

Polònia

El poble polonès, repartit entre Rússia, l’imperi Austríac i Prússia va estar sotmés tot el segle XIX a un procés de germanització i russificació que pretenia eliminar la llengua i la cultura poloneses. Polònia no va aconseguir la independència fins al segle XX.

Irlanda

Una llengua pròpia -el gaèlic-, una religió diferent -el catolicisme- i una cultura autòctona eren els arguments que els irlandesos esgrimien davant la Gran Bretanya en les seves peticions d’autonomia. A més a més, els anglesos van sotmetre els irlandesos a unes condicions molt dures que van empobrir l’illa.

Fruit de l’abandonament a què estava sotmesa Irlanda, va tenir lloc la Gran Fan (1845-1849), anys en què molts irlandesos van morir de gana i d’altres es van veure forçats a emigrar, bàsicament als Estats Units. Tot plegat va fer que el nacionalisme irlandès guanyés partidaris i aparequiessin líders com Daniel O’Connell (1775-1847) i moviments polítics com la Jove Irlanda.

Nacionalisme a l’Imperi Austríac

L’imperi Autríac era una amalgama de pobles i nacions molt diferents com la catòlica, l’ortodoxa, la protestant, la musulmana i la jueva; llengües d’origen eslau amb llengües romàniques i germàniques…

Alemanys, hongaresos, eslaus, romanesos, italians… integraven l’imperi. L’arrelament Austríac va ser una de les causes principals de la seva desintegració a principis del segle XX.

L’imperi Otomà

Conegut com “l’home malalt d’Europa”, l’imperi Otomà va entrar en forta decadència. A més dels grecs, els serbis van iniciar la seva lluita d’alliberament que va culminar l’any 1878 amb la independència.

Búlgars, albanesos y moldaus són exemples d’altres nacionalitats europees que lluitaven per deslluirar-se del domini turc.

Catalunya

A Catalunya, la consciència nacional parteix de la Renaixença, moviment cultural, que influït pel Romanticisme, es proposa la recuperació de la llengua i la cultura catalanes.

Els edeveniments polítics de l’Espanya del segle XIX -amb continus cops d’estat militars i amb un govern central ancorat en tradicions aristocràtiques- i la formació d’una potent burgesia industrial a Catalunya, que veia com es seves aparicions no eren enteses pel covern de l’Estat, va fer que el catalanisme cultural i regionalista acabés derivant cap a un nacionalisme polític que es va acabar de configurar al llarg del segle XX.

4. Els territoris italians

A principis del segle XIX, territoris diferents, amb règims polítics contrastats, configuraven l’actual Estat italià:

• El regne del Piemont-Sardenya. Era una monarquia constituida amb capital a Torí. La dinastia dels Savoia n’eren els sobirans.
• Territoris sota domini autríac. Gran part del nord d’Itàlia -la Llombardia mb Milà, el Vèneto amb Venètocia i el Tirol del Sud -estava ocupada per l’imperi Austríac. Juntament amb el Piemont represaven la Itàlia industrialitzada amb una burgesia poderosa.
• Parma, Mòdena i la Toscana. Eren tres ducats independents que giraven a l’entorn de l’òrbita autríaca.
• Els Estats Pontificis. El centre d’Itàlia, estava sota el domini del Papa, que administrava el seu territori com un governament absolutista. Per a aconseguir-ho, tenia el suport d’Àustria i França.
• El regne de les Dues Sicílies. El sud, governat pels Borbons, era agrari i endarrerit.

3.4.2 El nacionalisme italià

El Romanticisme va arrelar amb força a la Itàlia fragmentada del segle XIX. Una de les característiques d’aquest moviment era que mirava al passar de It’alia que era ple de moment gloriosos com l’antiguitat classica o l’època del Renaixement.

Filòsofs, novel·listes, músics, polítics van fundar un moviment que va rebre el nom de Risorgimento i que reivindicava una pàtria comuna. Mazzini va fundar la Jove Itàlia, un moviment més radical, de tendències republicanes, organitzades mitjançant cèl·lules secretes revolucionàries.

La burgesia del nord d’Itàlia, de seguida va simpatitzar amb les idees nacionalistes i va donar suport als moviments partidaris de la unificació.

3.4.3 Els protagonistes principals

Gran part de les iniciatives per a aconseguir la unitat d’Itàlia van partir del regne de Piemont-Sardenya. Allà van sorgir les figures principals de la unificació, com Cavour, Víctor Manuel II i Garibaldi.

Cavour [1810-1861]

Cavour va ser el primer ministre del regne de Piemont i va anar planificant els passos que calia seguir per a aconseguir la unificació. Amb aquesta finalitat va convèncer el rei Víctor Manuel II (primer rei d’Itàlia entre 1861 i 1878) perquè encapçalés la formació del nou estat i va buscar contactes arreu d’Europa per a obtenir aliats. Va aconseguir l’adhesió de França i Anglaterra al nou estat. Cavour està considerat el pare de l’actual Itàlia.

Garibaldi [1807-1882]

Garibaldi va ser l’altre gran protagonista del naixement d’Itàlia.  Va ser el responsable de l’expedició dels mil camises roges que va aconseguir destronar els Borbó i incorporar el regne de les Dues Sicílies a la nova Itàlia.

3.4.4 El procés d’unificació

Àustria i el Papa eren els principals opositors al procés d’unificació:

• Per a l’imperi Austríac, perdre les possessions italianes significava renunciar a una zona industrial de primer ordre i al port de València, una de les seves principals sortides a la mar Mediterrània.
• Per al Papa, la unificació significava el triomf de la ideologia liberal, una ideologia que ell creia contrària a la religió, i la pèrdua d’uns territoris que governava de manera absolutista.
• 

Les fases del procés

• La guerra contra Àustria. La diplomàcia de Cavour va aconseguir l’ajuda de França per a lluitar contra Àustria. Després de les victòries de Magenta i Solferino (1859), el nord d’Itàlia, d’integrava en el regne del Pieomnt.
• La incorporació de Parma, Mòdena i la Toscana. L’eufòria pel triomf sobre els austríacs va fer que als ducats de la Itàlia central esclatessin revoltes liberals i nacionalistes que van acabar amb plebiscits favorables a la incorporació al Piemont (1860).
• La revolta a les Dues Sicílies. Garbaldi i els camises roges van desembarcar a l’illa de Sicília i al sud d’Itàlia i van encapçalar les revoltes contra els Borbó, que van acabar sent derrocats. L’any 1861 es va proclamar a Torí el naixement del nou regne d’Itàlia, amb Víctor Manuel II com a rei.
• La incorporació de Venècia. Una nova guerra contra Àustria, va donar com a fruit la incorporació de Venècia al nou regne després d’una consulta (1886).
• La incorporació de Roma. L’any 1870 les tropes de Víctor Manuel II van decidir annexionar-se la ciutat de Roma i declarar-la capital del nou país. Al Papa se li deixaven els terrenys del Vaticà per a continuar exercint la sobirana. Pius IX no va acceptar mai aquesta realitat i es va declarar presoner al Vaticà. Fins l’any 1929, el Papa no va reconèixer Itàlia com a país.

5. La unificació alemanya

3.5.1 El territoris alemanys.

L apolítica de Napoleó va abolir l’antic Sacre Imperi Romanogermànic. En el congrés de Viena, es va crear la Confederació Alemanya (1815), formada per trenta-nou estats. Hi havia des d’un imperi -Imperi Austríac-, fins a ciutats estat independents, entre els quals destacaven Prússia i Baviera.

La idea de transformar aquesta confederació en un sol estat va anar guanyant adeptes gràcies a l’impuls del Romanticisme, que a Alemanya va esclatar amb força, i a l’expansió de les idees nacionalistes.

3.5.2 El nacionalisme alemany

Herder (1774-1803) i Fichte (1762-1814) van ser dos dels filòsofs que millor van recollir els corrents d’opinió que van desembocar en el nacionalisme alemany.

Herder va expressar la idea que cada poble té un esperit propi. La nació està per sobre de la voluntat dels individus: es porta incorporada per naixement i s’expressa mitjançant la llengua, les tradicions i la cultura. Aquesta idea va triomfar en altres moviments nacionalistes.

l’Sturm und Drang (“tempesta i ímpetu”), va contribuir a la difusió d’aquesta concepció del poble alemany.

3.5.3 Els protagonistes principals

Prússia es va anticipar a les pretensions austríaques i va exercir de pal de palles de la unificació alemanya. El seu primer ministre, Otto von Bismarck (1815-1898), va ser l’artífex principal.

Bismarck va establir els contactes necessaris per tal d’aconseguir els seus objectius. Va buscar aliats i va declarar les guerres que va creure oportunes. Va ser el primer canceller d’Alemanya.

Les idees de Bisemarck, han fet que se’l conegui com, “el canceller de ferro”. Bisemarck donava molta importància a l’exèrcit i va respectar la constitució democràtica de l’Estat. Va governar com un dictador.

Guillem I, rei de Prússia des de 1861, va ser el monarca que va encapçalar l’Imperi Alemany quan es v aconseguir la unificació l’any 1871. Amb ell va nèixer el Segon Relch.

3.5.4 El procés d’unificació

L’imperi Austríac i França van ser el grans rivals del procés d’unificació alemany:

• Àustria o veia amb malls ulls la unió dels països alemanys en un sol estat, però desitjava encapçalar-la.
• França, en canvi, recelava de la formació d’un estat sòlid que li fes ombra junt amb les seves fronteres.
• 

Les fases del procés

• El Zollverein. Un dels països previs a la unificació va ser creació el 1834 d’una unió duanera, que eliminava els aranzels dels productes entres els estats alemanys, excepte Àustria. La majoria d’estats alemanys unien les economies.

L’èxit del Zollverein va possibilitar que la idea d’una unitat política arrelés entre la població dels diferents estats alemanys.

• La guerra amb Dinamarca. També coneguda com la guerra dels Ducats (1864), va comptar amb l’aliança entre Àustria i Prússia per arravatar els ducats de Schelswig i Holstein a Dinamarca, els quals van passar a formar part de la Confederació Germànica.
• La guerra amb Àustria. Després de la victòria prussiana sobre Àustria en la batalla de Sadová (1866), aquesta es va veure obligada a cedir molts territoris a Prússia i a renunciar definitivament a qualsevol intent d’unificació sota a batuta Austríaca. La Confederació Germànica es va dissoldre i els diferents estats es van anar integrant a la Confederació de l’Alemany del Nord.
• La guerra amb França. Bisemarck va aconseguir que França li declarés en la batalla de Sedan i va arribar a ocupar París. Com a conseqüència, les regions d’Alsàcia i Lorena van passar a formar part d’Alemanya.

La victoria sobre França va desfermar l’eufòria als territoris alemanys del sud que es van adherir al nou Estat alemany. El 1871 es va proclamar l’estat alemany des del mateix palau de Versalles. Naixia el Segon Reich alemany i Guillem I de Prússia era nomenat kàiser.

6. El segle XIX espanyol

3.6.1 L’intent de construcció d’un estat liberal

Els carlins

A la mort de Ferran VII, l’any 1833, va esclatar a Espanya un conflicte dinàstic entre els partidaris del qual es van aglutinar les forces més reaccionària del país, i els partidaris d’Isabel, la filla de Ferran VII, en qui els liberal dispositaven les seves esperances per a fer un país més modern.

La divisió entre carlins i liberals va desembocar en una guerra civil (1833-1840) que va acabar amb la victòria dels isabelins. Els carlins no es van donar mai per vençuts i durant tota la centúria van continuar lluitant per imposar un règim absolutista. Entre (1846-1849) n’hi va haver una tercera.

La monarquia constitucional d’Isabel II

El regnat d’Isabel II (1833-1868) va estar farcit de canvis de governs, de constitucions, cops d’estats militars i de tot tipus de tensions que van impedir la consolidació d’un règim liberal similar als que havien triomfat a Europa.

Una sèrie de lleis de desamortització, entre les quals hi havia la de Mendizábal de 1836 i la de Madoz de 1855, van posar a subhasta, després de l’expropiació, terres de l’Esglèsia, dels ordens religiosos dels municipis, això va facilitar que alguns propietaris rurals poguessin adquirir-les i les fessen rendir.

Durant el regnat d’Isabel II es van anar configurant infraestructures. Es van construir canals de regadiu i algunes regions, com Catalunya, van començar el camí de la industria.

3.6.2 El sexenni democràtic

L’any 1868, un nou pronunciament militar, aquest cop encapçalat pels generals Prim i Serrano, va enderrocar la monarquia. Es pretenia accelerar les reformes i avançar en la creació d’un país democràtic. Es van intentar moltes fòrmules: des d’una monarquia constitucional sota la branca dels Savoia amb la figura d’Amadeu I (1870-1873). La Primera República no va durar ni un any i en la seva curta vida va veure desfilar quatre pretendents.

Gran part del fracàs de la República. El federalisme no va ser entès i en molts indrets d’Espanya va desembocar en el cantonalisme, un moviment que pretenia establir una confederació de ciutats independents que lliurement es federarien.

L’any 1874 un nou cop d’estat, el del general Pavía, va preparar el terreny al retorn dels Borbó. Pavía havia encarregat un govern de concentració al general Serrano, que es va veure incapaç de salvar la república. Alfons XII, després d’un nou cop d’estat, va tornar a Espanya disposat a encapçalar un nou règim: la Restauració.

7. La independència d’Iberoamèrica

3.7.1 Causes del moviment d’emancipació

A les colònies hispanoamericanes, durant la segona meitat del segle XVIII, es va endegar un moviment de lluita per la independència que va culminar la primera meitat del segle XIX, quan les idees liberals i nacionalistes van arrelar entre les classes dirigents de les colònies.

• La difusió de les idees de la il·lustració. Els criolls, van simpatitzar de seguida amb les idees de llibertat, progrés, educació… que preconitzaven els il·lustrats europeus.
• Les demandes dels criolls. La llibertat de comerç i l’obertura del mercat americà que van tenir lloc al llarg del segle XVIII van enriquir la classe criolla. Les mesures i els criolls van reivindicar a la metròpolis una política comercial i que donés més llibertat als comerciants americans.
• Mimetisme dels Estats Units. El moviment per a la independència de les colònies al nord del continent va ajudar a despertar les consciències al centre i al sud del continent. L’èxit del moviment va estimular els iberoamericans.
• La guerra del Francès. El desgavell en què va entrar Espanya per cause de la invasió napoleònica va fer que les colònies haguessin d’administrar-se per si mateixes sense esperar instruccions d’Espanya. Quan la situació es va normalitzar, va ser molt difícil tornar a l’obediència espanyola.
• 

3.7.2 Els impulsors

Simón Bolívar [1783-1830]

Simón Bolívar va nèixer en el si d’una familia criolla de Veneçuela. A Europa es va proposar encapçalar l’alliberament de les colònies hispanoamericanes.

José de San Martín [1778-1850]

Tot y que la seva formació intelectual i militar es va desenvolupar a Espanya, José de San Martín va tenir la necessitat d’unir-se als moviments d’emancipació del seu continent nadiu. Va ser el responsable de l’alliberament de l’Argentina, on se’l considera el pare de la pàtria.

Antonio José de Sucre [1795-1830]

Militar de carrera, Antonio José de Sucre va estar sempre al costat de Simón Bolívar, a qui va professar una lleialtat inqüestionable.

Responsable de l’alliberament de l’Equador, va rebre l’encàrrec de Bolívar d’alliberar el Perú. En la batalla d’Ayacucho (1824), una de les més decisives, Sucre va vèncer l’exèrcit espanyol.

7.3 El procés d’independència

Com a conseqüència de la invasió napoleònica de la Península, es van iniciar diferents llocs d’iberoamèrica revoltes contra la metròpolis i proclames d’independència. L’exèrcit espanyol va intentar sufocar-les i en alguns indrets ho v aconseguir. Això no obstant, la llavor per la llibertat ja havia arrelat.

Les fases de la independència

• Al virregnat de Nova Espanya, els diferents grups insurgents van aconseguir la independència el 1821. El país resultant va tenir seriosos problemes de governabilitat i va acabar dividit en molts petits estats, sobretot a l’Amèrica Central.
• Simón Bolívar va ser l’artífex de la independència del virregnat de Nova Granada. Malgrat els intents, al final el virregnat va quedar dividit en tres estats: Veneçuela, Colómbia i l’Equador.
• El virregnat del Perú era el més per a les autoritats espanyoles. Allà hi havia les principals riqueses, mines, i ciutats importants. Això explica que fos l’últim reducte de les forces realistes.

La batalla d’Ayacucho (1824) va posar fi a la dominació espanyola al Perú.

• Al virregnat de la Plata, les revoltes es van iniciar a l’Argentina el 1810 i es van estendre pel Parauai i l’Uruguay (1811). La independència d’aquests territoris no va quedar garantida fins a la victòria de San Martín a Chacabuco (1817) després de travessar eks Andes i aconseguir de passada la independència de Xile. Bolívia va ser un dels últims territoris que va alliberar-se (1825).
• 

3.7.4 Conseqüències de la independència

Les colònies iberoamericanes van poder actuar seguint els seus propis interessos i van posar fi al porcès d’aculturació a què havien estat sotemesses per part de la metròpolis.

• La idea d’una gran confederació, que tant havia desitjat Simón Bolívar, va desaparèixer amb la fragmentació i la rivalitat entre territoris. No es van poder mantenir ni les fronteres dels virregnats espanyols. On més es van posar de manifest les disputes va ser l’Amèrica Central. Alguns països van entrar en pugna.
• L’administració dels nous estats de seguida va caure en mans de cabdills militars, que van imposar règims totalitaris i corruptes a favor de les oligarquies. A causa d’això, la inestabilitat política i institucional es manté com una constant de la història contemporània.
• A molts llocs, el colanialisme espanyol va ser subtituït per una nova forma de colonialisme comercial, per part de Gran Bretanya i els Estats Units.