Unitat 4
La revolució industrial i l’imperialisme
4.1 La Revolució Industrial
4.1.1 La gran transformació
4.1.2 Factors de la Revolució Industrial
4.1.3 La revolució demogràfica
4.1.4 La revolució agrària
4.1.5 La màquina de vapor
4.1.6 La revolució dels transports
4.1.7 Les matèries primeres
4.1.8 El tèxtil
4.1.9 Canvis derivats de la Revolució Industrial
4.1.10 La segona Revolució Industrial
4.2.1 Causes del moviment obrer
4.2.2 Els moviments de protesta
4.2.3 El socialisme utòpic
4.2.4 L’anarquisme
4.2.5 Marx i el socialisme
4.2.6 Les internacionals
3.La Revolució Industrial a Catalunya
4.3.1 Catalunya, fàbrica d’Espanya
4.3.2 El carbò
4.3.3 L’energia hiràulica
4.3.4 El tèxtil
4.3.5 Vapors i colònies
4.3.6 Els transports
4.3.7 La burgesia industrial
4.4 L’imperialisme
4.4.1 L’època colonial
4.4.2 Causes de l’imperialisme
4.4.3 La conferència se Berlín
4.4.4 Conseqüències de l’imperialisme
4.4.5 Els imperis colonials
1.La revolució Industrial
1.La revolució Industrial
1.1 La gran transformació
Durant la segona meitat del segle XVIII es va inicar a la Gran Bretaña un procés que canviaria de forma radical la manera de viure de les persones: la Revolució Industrial. L’agricultura deixava de ser l’activitat econòmica preponderant i passava a ser sustituïda per les activitats industrials. Així mateix, la producció artesanal deixava pas a la mecanització.
Paral·lelament, l’home abandonava el camp i marxava a viure a les ciutats que començaven a crèixer espetacularment.
Un canvi tan gran en la manera de viure no s’havia vist des de l’aparició de l’agricultura i la ramaderia en el neolític. és per això que es parla d’una revolució.
Des de la Gran Bretanya, aquest procés es va anar difonent per l’Europa occidental i central i pels Estats Units durant la primera meitat del segle XIX. Als països mediterranis i de l’est d’Europa, la transformació econòmica va arribar més tard, cosa que va provocar un endarreriment econòmic respecte a la resta del continent europeu.
1.2 Factors de la Revolució Industrial
La Revolució Industrial és un fenomen complex en què intervenen molts factors i de tipus molt diferents. Aquest factors van coincidir majoritàriament a la Gran Bretanya del segle XVIII, fet que explica l’inici de la Revolució en aquesta àrea. Cal destacar els següents:
- La revolució agrària, que va possibilitar un fort argument de la producció i un excès de mà d’obra al camp.
- La revolució demogràfica, que va tenir com a conseqüència un gran creixement de la població.
- La revolució dels transports, que va assegurar més rapidesa en els desplaçaments, més capacitat de càrrega i l’abaratiment dels costos del transport de mercaderies.
- El canvi en el sistema de finances, que va establir les bases de l’actual model bancari.
- La revolució tecnològica, que va afavorir la invenció de noves màquines.
- L’acumulació de capitals, gràcies al comerç colonial, que va suposar la creació de fortunes que es van invertir en les indústries.
4.1.3 La revolució demogràfica.
En temps de la Revolució Industrial, la població europea va conèixer un creixement espectacular. Aquest creixement d’explica per unes taxes de natalitat altes -similars a les de l’Antic Règim- i un descens molt acusat de la taxa de mortalitat.
Tres factors expliquen bé aquest descens brusc de la mortalitat.
- La millora en l’alimentació fruit de la revolució agrària -hi va haver més producció i més varietat d’aliments.
- La millora de la higiene de la població.
- Els avenços en medicina, com ara la vacuna de la verola.
El creixement de la població europea va ser tan gran, que es van iniciar forts moviments migratoris: masses de camperols van anar a buscar feina a les ciutats. Com a conseqüència, a les ciutats europees, que van créixer molt, s’hi van crear barris de nova formació: els eixamples, destinats sobretot a la burgesia industrial, i els suburbis, per al proletariat.
D’altra banda, molts europeus es van veure obligats a buscar noves oportunitats fora del continent, sobretot als Estats Units -terra de destí de milers d’irlandesos, nòrdic i italians-, el Canadà, el Brasil i l’Argentina.
4.1.4 La revolució agrària
Al llarg del segle XVIII es van posar en pràctica a Europa una sèries de millores en el món agrari que van transformar l’agricultura i van afavorir el desenvolupament de la Revolució Industrial. Un seguit d’innovacions agràries van fer caure en desús un sistema de conreu que no havia variat gaire des de temps mediavals:
- Es van introduir nous conreus- blat de moro, patata, nap- i, per tant, la dieta va ser més rica. Alguns d’aquests conreus anaven destinat al bestiar, fet que va provocar l’augment dels caps de bestiar i de la carn com a font de proteïnes.
- Es va introduir el sistema Norfolk, que eliminava el guaret: mitjançant un sistema de rotació quadriennal -blat, nap, civada i trèvol-, s’evitava que les terres haguessin de descansar.
- Es va estabular el ramat, fet que va ajudar a millorar a la ramaderia.
- Agrònims i inventors van crear nova maquinària que va permetre agilitzar les tasques a l’hora de la sembra i la collita i va possibilitar la reducció d’hores de treball i de mà d’obra.
Aquest canvis van anar acompanyats d’una transformació de les propietats agràries: els grans camps obert es van sustituir per parcel·les tancades, els terrenys de pastura comunals van desaparèixer i es van convertir en parcel·les agràries.
4.1.5 La màquina de vapor
La invenció d’una màquina capaç de transformar l’energia tèrmica del vapor de l’aigua en energia mecànica va ser fonamental per al desenvolupament de la Revolució Industrial.
Les aportacions de l’escocès James Watt (1736-1819) van culminar el llarg camí per a obtenir el giny que aprofités amb eficàcia l’energia del vapor. La màquina de vapor va sustituir la força muscular i les fonts d’energia tradicional, com la del vent i l’aigua, s’utilitzaven per a fer moure altres màquines i motors.
4.1.6 La revolució dels transports
La incorporació de la màquina de vapor als sistemes de transport va comportar un canvi profund en la vida de l’home contemporani i és una de les bases de la Revolució Industrial.
Gràcies a la revolució dels transports, els productes agraris i industrials podien arribar amb més facilitat als consumidors; el comerç es va incrementar i moltes regions es van poder especialitzar en un producte determinat. Es va passar d’un comerç local i regional a un comerç d’àmbit internacional.
El vapor en els mitjans terrestres
Els primers intents d’aplicar el vapor als mitjans terrestres van culminar amb la invenció de la locomoora de Stephenson (1814)
Gràcies a la locomotora, el ferrocarril va conèixer un implus extraordinari. En un principi, les locomotores es feien servir a les mines per a poder extreure amb més quantitat i comoditat els minerals. Posteriorment, amb la línia Manchester-Liverpool (1830) va estendre’s al transport de passatgers.
Amb el desenvolupament del ferrocaril i de la xarxa ferroviària, el consum de carbó i ferro es va incrementar i l’activitat minera va ocupar moltes persones.
El vapor en la navegació
Es considera l’enginyer americà Robert Fulton (1765-1815) el principal impulsor del vaixell de vapor. Mitjançant una roda amb pales moguda per una màquina de vapor, a principis del segle XIX, va aconseguir fer navegar vaixells pels rius.
Aquest tipus de navegació, però, era complicada a mar obert i durant molts anys el vaixell va anar combinant la vela amb el vapor.
4.1.7 Les matèries primeres
El carbó va ser la matèria primera fonamental de la Revolució Industrial. Les màquines de vapor necessitaven grans quantitats de carbó per a escalfar els dipòsits d’aigua. Aquest fet, juntament amb l’expansió de la indústria siderúrgica, que requeria també molt carbó per a aconseguir seguir les altres temperatures que necessitaven els alts forns per fondre el material de ferro, va originar un fort desenvolupament de la mineria del carbó.
El ferro va ser l’altre gran protagonista dels primers temps de la Revolució Industrial. La gran demanda d’aquest mineral per a la construcció de la xarxa ferroviària, dels vagons de tren, de vaixells, de maquinària, d’armament… va convertir-lo en un material cobejat.
4.1.8 El tèxtil
La branca pionera de la Revolució Industrial va ser la tèxtil, concretament el sector del cotó. La indústria cotonera va ser la primera a mecanitzar-se. Així la producció artesana i la domèstica -putting out system- van cedir terreny davant les fàbriques, que van passar a ser el principal lloc de producció.
Les innovacions teconològiques van ser especialment notòries en el camp del tèxtil. L’invent d’una nova màquina implicava que se n’hagués d’inventar una altra que permetés accelerar el ritme del pas productiu següent. Així, per exemple, la invenció de la llançadora volant, que va augmentar la velocitat de teixir dels telers manuals, va fer necessària una màquina que filés més ràpid. Un cop es va inventar la fo
filadora mecànica, va caldre el teler mecànic.
Un dels episodis més tristos del món del tèxtil va ser l’explotació a què eren sotmeses moltes dones i criatures que feien llargues jornades de treball a canvi de salaris baixíssims.
4.1.9 Canvis derivats de la Revolució Industrial
La vida de les persones després de la Revolució Industrial té poques similituds amb la vida que tenien anteriorment. Així:
- El camp va deixar de ser el lloc on vivia la majoria de la població, la qual es va anar concentrant als centres urbans.
- Les activitats agràries, que des del nerolític havien estat les dominants, van passar a ocupar cada cop més un paper marginar en l’economia, i la indústria es va convertir en el sector que va concentrar la major part dels actius.
- La pagesia va ser substituïda per la classe obrera com a grup social majoritari. Aquest nou grup es va enfrontar sovint a la burgesia.
- Les ciutats es van omplir de fàbriques.
- El sistema econòmic capitalista es va acabar imposant. El capitalisme industrial va tenir com a objectiu l’acumulació de capitals i no es va preocupar per les condicions dels treballador.
- El sistema financier també es va ser molt diferent: les activitats bancàries van anar adquirint cada cop més importància i moltes empreses funcionaven a base d’accions.
4.1.10 La segona Revolució Industrial
A mitjan segle XIX, es van descobrir noves fonts d’energia, que, sumades a nous invents, van donar pas a la segona Revolució Industrial. Els seus trets principals són aquests:
- El petroli va subsistir el carbó com a font d’energia.
- Es va aprendre a generar electricitat i a fer-la servir.
- El motot d’explosió -motor dièsel- vareemplaçar el motot de vapor.
- L’acer va anar guamnyant terreny respecte al ferro gràcies al forn Bessember (1855).
- Altres productes metal·lúrgics, com el níquel, l’alumini, el coure i el zinc, van tenir un desenvolupament considerable.
- La generalització de l’automòbil i l’aviació va disparar la velocitat dels desplaçament.
- Altres sectors industrials, com la química i l’alimentària, van adquirir un protagonisme molt fort.
4.2 El moviment obrer
4.2.1 Causes del moviment obrer
Un dels aspectes més negatius de la Revolució Industrial va ser l’explotació a la qual van ser sotmesos els treballadors de les fàbriques.
- Les condicions de treball dels obrers eren molt dures:
- Les jornades laborals podien arribar a les setze hores diàries i, com a màxim, podien descansar el diumenge.
- Les vacances no existien.
- Si es posaven malalts, no cobraven.
- Treballaven en condicions insalubres.
- El cansament, la poca visió -al principi a les fàbriques només es treballava amb llum natural- i la brutícia causaven molts accidents.
- Els amos podien maltractar els treballadors i acomiadar-los quan volguessin.
- El salaris eren baixíssims i amb prou feines arribaven per a poder menjar.
- Unes condicions de vida inhumanes d’afegien a les duren condicions de treball:
- El habitatges dels obrers eren petits i bruts i algunes estances havien de ser compartides entre diverses famílies.
- Els nens, de ben petits, ja eren cridats a treballar a les fàbriques, la qual cosa explica l’eleva índex d’anafalbetisme entre la classe obrera.
- En el cas de les dones, l’explotació encara era més forta. Se’ls pagava un salari inferior al dels homes i, un cop acabada la llarga jornada laboral, havien d’encarregar-se dels fills i de la casa.
No és estrany, doncs, que aviat d’estenguessin entre els treballadors els moviments de protesta i de denúncia.
4.2.2 Els moviments de protesta
A l’inici de la Revolució Industrial, molts obrers van pensar que les màqunes i les fàbriques eren les culpables dels seus mals, i per això, com a mesura de protesta, es van dedicar a destruir-les i cremar-les. Aquesta primera fase del moviment obrer rep el nom de luddisme.
Una segona fase, més realista, la configura l’aparició de les primeres associacions de treballadors, un precedent dels actuals sindicats. Aquestes associacions van sorgir a la Gran Bretanya i eren conegudes com les Trade Unions. Al principi actuaven com a mútues que tenien com a finalitat l’ajuda als treballadors quan emmalaltien o quan es quedaven sense feina. Posteriorment, van adquirir un component més polític i ja van començar a plantejar reivindicacions als governs.
El cartisme, molt relacionat amb les Trade Unions, era un moviment que optava per la vía pública i que va culminar amb l’intent de presentació al Parlament britànic de “la carta del poble”, un document que demanava el sufragi universal i altres mesures que beneficiaven les classes populars. Malgrat el gran nombre de signatures aconseguides, el cartisme va fracassar perquè el Parlament es va negar en més d’una ocassió a debatre’l. Això no obstant, els treballadors van aconseguir algunes millores com la reducció de la jornada laboral.
4.2.3 El socialisme utòpic
En els inicis del moviment obrer, una sèrie d’autors van proposar models alternatius a la societat capitalista, unes societats on no existirien les injustícies, on l’explotació dels éssers humans seria desconeguda i on les persones serien iguals i lliures.
La majoria d’autors propugnaven l’abolició de la propietat privada i un repartiment igual dels mitjans de producció. Aquest fet, juntament amb la dificultat d’assolir els objectius que es proposaven, explica que aquests models de societat s’engiobin amb el nom de socialisme utòpic.
Els socialistes utòpics
Els principals socialistes utòpics van ser Saint Simon, Owen, Fourier i Cabet.
- El comte de Saint-Simon /1760-1825).
Malgrat tenir un origen aristocràtic, va ser molt crític amb aquest grup social, fins a tal punt que va renunciar al títol. Saint-Simon creia que la indústria conduïda al progrés i no renunciava a la propietat privada. Va tenir molts seguidors -els saintsimontains-, que preconitzaven que les reitribucions a les persones havien de ser proporcionals a les seves capacitats. Per això s’oposaven a l’existència de l’herència.
- Robert Owen (1771-1858). Va ser un empresari cotoner que, alarmat per les condicions de vida dels obrers, va fundar empreses a la Gran Bretanya i als Estats Units que s’organitzaven de manera autogestionària. Creia que, per a convèncer la resta de la societat, n’hi havia prou amb el bon funcionament d’aquestes petites comunitats. L’experiència, però va resultar un fracàs.
Owen era partidari de la revolució moral, un nova ètica en què la familia, el matrimoni la religió no hi tenien cabuda, i que s’aconseguiria gràcies a l’educació. També era un gran defensor de les cooperatives.
- Charles Fourier (1712-1837). Va proposar una societat basada en falansteris, comunitats lliures d’unes mil persones situades en un entorn rural on les persones ciurien en harmonia i on existiria la propietat. Les persones treballarien segons les seves capacitats i rebrien en funció de les seves necessitats. A França i als Estats Units es van crear falanisteris, però van arribar a bon port.
- Étienne Cabet (1788-1856). La seva obra Viatge a Icària proposa una societat comunista sense propietat privada ni diners. Cabet parteix de la idea rousseauniana que l’home és bo per naturalesa i, per tant, al comunisme s’hi arribaria per convenciment i no pas per la força. Els seguidors de Cabet van rebre el nom d’icarians i van tenir força seguidors a Catalunya.
4.2.4 L’anarquisme
Malgrat que alguns autors situen l’anarquisme dins els moviments utòpics, el fet que encara sigui viu i que els postulats dels quals parteix tinguin fonaments rigorosos afavoreix que se’l pugui considerar un moviment a part del socialisme utòpic.
L’anarquisme és un corrent de pensament i polític contrari a qualsevol tipus de poder; en conseqüència, l’Estat i la religió, màxims representants de l’opressió, han de ser destruïts. Els anarquistes no participen en la vida política, per tant, no creuen en la democràcia ni volen el poder. Mitjançant l’acció directa, i si convé amb violència, els oprimits han d’abolir l’Estat.
Principis i ideòlegs de l’anarquisme
L’anarquisme parteix de la base que l’ésser humà i la societat són bons per naturalesa. és el poder el que els corromps i per això se l’ha d’eliminar. A partir de la pedagogia libertària, la humanitat podrà despendre’s de les idees inculcades des del poder i s’organitzarà de manera autogestionària. La concepció anarquista de la societat fa un pas endevant en la lluita pels drets de les dones ja que creu que no hi ha d’haver diferències de gènere.
Proudhon (1809-1865), autor de la cèlebre frase “La propietat és un robatori”, i Bakunin (1814-1876) són els teòrics principals del moviment anarquista. La majoria de seguidors de l’anarquisme provenien de països amb un ampli component rural.
4.2.5 Marx i el socialisme
Karl Marx (1818-1883), juntament amb Friedrich Engels (1820-1895), va ser el responsable de la creació de la reoria socialista més completa que s’havia formulat fins alhesores. La seva línia de pensament ha tingut molts seguidors i es va intentar posar en pràctica durant el segle XX gràcies al triomf de la Revolució Russa i a l’extensió del comunisme a alguns països del món. Les diferents concepcions socialistes i comunistes actuals arrenquen de les formulacions de Marx.
Gran part de l’èxit de Marx va ser el gran coneixement que tenia del funcionament de la societat capitalista que va exposar en El capital (1867), una de les obres cabdals de l’economia.
Els seguidors de Marx van rebre el nom de marxistes i van ser nombrosos als països industrialitzats com la Gran Bretanya i Alemanya.
La visió marxista de la societat
Marx tenia una visió dialèctica del món, és a dir, creia que la realitat era formada per elements oposats. En entrar en conflicte aquests elements, en creen de nous, als quals els sorgiran altres oponents, i així successivament. Marx trasllada aquesta concepció filosòfica a la història i desenvolupa el materialisme històric, segons el qual el motor de la història és una lluita de classes. Per abolir la lluita de classes, Marx proposa que la classe obrera faci una revolució, ocupi el poder i instauri la dictadura del propietariat amb la finalitat d’aconseguir una societat comunista, és a dir, una societat igualitària, sense propietat privada i en la qual l’Estat dirigeixi l’economia.
4.2.6 Les internacionals
Molts obrers anarquistes i socialistes van veure la necessitat d’unir les seves forces per a lluitar contra l’opressió i el capitalisme. Amb aquesta finalitat, es van crear les associacions internacionals de treballador.
- La primera Internacional es va fundar a Londres l’any 1864 sota el lema de Propietaris del món, uniu-vos, però les disputes entre Marx i els partidaris del socialisme amb Bakunin i els anarquistes van acabar amb la dissolució de la Internacional l’any 1876. Tanmateix, els anarquistes es consideren herreus de la primera AIT.
- L’any 1889 els socialistes van crear la Segona Internacional, que va aconseguir proclamar la data de l’1 de maig com el dia dels treballadors i el 8 de març com a el dia de la dona treballadora.
- Amb l’escissió dels comunistes, el 1919 es va fundar la Tercera Internacional, que tenia com a finalitat la coordinació per aconseguir que el comunisme s’estengués més enllà de les fronteres de la Unió Soviètica.
- Una nova escissió, la dels trotskistes, va forçar l’any 1938 la Quarta Internacional, que recollia els principis de Trotski, un revolucionari rus que creia en la revolució permanent, és a dir, que la revolució comunista només triomfaria si arribava al poder a tot el món.
4.3 La Revolució Industrial a Catalunya
4.3.1 Catalunya, fàbrica d’Espanya
Les condicions d’Espanya a principis del segle XIX no eren gens favorables per la industrialització. A diferència de la resta d’Europa, on el liberalisme i els principis de la burgesia havien arrelat entre els governants. Espanya continuava en la línia de l’absolutisme i els cops d’estat militaris i amb una cort aristòcrata.
Tanmateix, a Catalunya, i encara de manera incompleta, s’hi van donar les condicions per al desenvolupament de la indústria. La burgesia catalana va convertir el país en una potència tèxtils que podia rivalitzar amb els productes estrangers. El client principal dels productes catalans era la resta de la Península, d’aquí que Catalunya fos coneguda com la “fàbrica d’Espanya”. Més tard, el País Basc, amb la indústria siderúrgica, va ser el segon nucli industrial de la Península.
La industrialització a Catalunya, va agafar embranzida el 1833 amb la introducció del vapor com a font d’energia per a moure les màquines a la fàbrica Bonaplata de Barcelona, que es dedicava a la filatura i al teixit de cotó. Aquesta mateixa familia va fundar una empresa siderúrgica que, amb el temps, es va convertir en La Mauinista Terrestre i Marítima.
4.3.2 El carbó
Per a accionar les màquines de vapor, era necessària l’energia derivada de la combustió del carbó. La necessitat d’obtenir carbó va obsessionar els industrials catalans de la primera Revolució Industrial.
Entre 1840 i 1860, període conegut com el de la “febre carbonera”, es van buscar mines de carbó arreu del país: es van explotar les conques mineres de Sant Joan. Com que aquest carbó era de baixa qualitat i va ser insuficient, es va recórrer el carbó de l’estranger, sobretot d’Anglaterra i Gal·les. La importació de carbó va revitalitzar el port de Barcelona, que es va convertir es un port carboner important.
4.3.3 L’energia hidràulica
L’aigua va ser l’alternativa al carbó per a la indústria catalana. La turbina va subsistir la roda tradicional a l’hora de producir energia partir de la força de l’aigua i va permetre que al llarg dels principals rius catalans s’instal·lessin moltes fàbriques. Aquest fenomen va ser particularment acusat en el cursos dels rius Llobregat i Ter i el Llobregat van permetre l’expansió i la descentralització de la indústria catalana.
Per a portar l’aigua dels rius a zones allunyades d’aquests, es van projectar canals industrials, com de Berga, amb 26km de llargada i el de Manlleu.
4.3.4 El tèxtil
El cotó va ser el sector punter de la indústria tèxtil catalana. A diferència d’altres regions europees, la falta de matèries primeres com carbó i ferro va impedir un desenvolupament ple del sector metal·lúrgic: és per això que es considera que la Revolució Industrial catalana no va ser completa. El cotó provenia majoritàriament dels Estats Units i arribava a Catalunya pel port de Barcelona. Com havia passat amb el carbó, va ajudar a l’expansió de l’activitat comercial del port.
La llana va ser l’altre gran branca del tèxtil que es va beneficiar de la mecanització. Sbadell i Terrassa gràcies a la tradició llanera del seu rerepaís -els altiplans del Maoianès i el Lluçanes-, va crèixer espectacularment i es va especialitzar en aquesta indústria.
La resta d’activitats tèxtils tradicionals -el lli, el cànem i la seda- van anar perdent importància.
4.3.5 Vapors i colònies
A Catalunya, es van generalitzar dos tipus d’instal·lacions fabrils: els vapors i les colònies industrials.
- Els vapors eren fàbrques que funcionaven amb màquines de vapor. El tret que identificava aquestes fàbriques era la gran xemeneia per on s’expulsava el fum. Els vapors eren bàsicament urbans, estaven instal·lats en llocs on l’accés al carbó fos fàcil i eren exclussivament un lloc de treball.
- Les colònies industrials van nèixer a les zones rurals, normalment a prop dels rius per tal d’aprofistar l’aigua com a font d’energia i beneficiar-se de la pau social que hi havia al camp en comparació de les ciutats. Per això, el promotor havia d’aixecar un poble nou, amb tots els serveis necessaris per als treballadors.
4.3.6 Els transports
Les millores en el transport també van arribar a Catalunya:
- L’any 1834, el vaixell El Balear va fer la primera travessia entre Barcelona i Mallorca impulsat per la força del vapor. Els lligams comercials i el tràfic de passatgers entre les illes Balear i la Península es va intensificar amb molta força.
- L’any 1848 es va inagurar la primera línia ferroviària de la Península, la que cobria el trajecte entre Barcelona i Mataró. L’obra va ser d’iniciativa privada, encapçalada per Miquel Biada, un ric empressari que va fer fortuna a les Amèriques, i es va fer amb tecnologia anglesa.
4.3.7 La burgesia industrial
La Revolució Industrial catalana va necessitar molts diners i inversions per a portar a terme una empresa de tal envergadura, i més tenint en compte que les autoritats estatals no van mostrar gaire interès en la industrialització del país. El capital que va fer possible aquest fenomen tenia bàsicament tres orígens:
- La menestrialia catalana havia anat acumulant experiència i riquesa, per la qual cosa de seguida va mostrar interès per les innovacions tecnològiques procedents de l’estranger. La tradició tèxtil catalana, que ja venia de temps mediavals, va contribuir a l’èxit de la Revolució Industrial.
- Les herències que van rebre els fills cabalers de grans propietaris agrícoles els van permetre invertir en la compra de terrenys i en la fundació de fàbriques. Moltes vegades, van aconseguir un estatus social més elevant que els hereus que s’havien quedat a les terres.
- Els indians -persones que havien fet fortuna a les colònies-, en tornar al país d’origen, van establir nous negocis. Acostumaven a ser persones emprenedores i disposades a arriscar, per la qual cosa no van dubtar a llançar-se a l’aventura de la industrialització.
Una de les grans reivindicacions de la burgesia catalana va ser l’adopció de mesures proteccionistes per part de les autoritats estatals per tal d’evitar l’entrada de productes estrangers, sobretot anglesos. El proteccionisme econòmic entrava en conflicte amb el lluirrecanvisme que tant preconitzava la doctrina liberal.
4.4 L’imperialisme
4.4.1 L’època colonial
Com a resultat del desenvolupament del sistema capitalista, les potències europees, els Estats Units i el Japó es van llançar a la conquesta de territoris: la major part d’Àfrica, molts territoris asiàtics i zones d’Amèrica i Oceania van passar a ser dominades i explotades per les potències industrials.
El colonialisme o imperialisme és un dels fets més execrables derivats de la Revolució Industrial i del sistema capitalista, i les seves conseqüències encara són vigents i expliquen bona part dels problemes actuals de la humanitat.
4.4.2 Causes de l’imperialisme
L’imperialisme és un fenomen complex en què intervenen moltes variables. Entre les causes que el van motivar, destaquen aquestes:
- Causes demogràfiques. A causa del fort creixement de la població europea durant el segle XIX, l’oportunitat de trobar feina era cada cop més difícil. Les colònies eren un bon lloc per a aconseguir prosperar i arribar a tenir ocupació.
- Causes econòmiques. Les colònies proporcionaven matèries primeres a bon preu a la metròpoli i eren, alhora, un mercat important on es poden col·locar els productes: la mà d’obra era més barata i dòcil i hi havia moltes terres noves per a explorar. A més, eren un lloc ideal on es podien invertir grans capitals.
- Causes polítiques.Tenir colònies era una qüestió de prestigi internacional. Com a més territoris tenia un país, més ben considerat estava. Si a més, aquests territoris tenien una situació estratègica, millor...
- Causes ideològiques.La societat europea del segle XIX i de principis del XX era una societat etriocèntrica i racista que creia en la superioritat de la raça blanca i de la cultura occidental. Tenia una visió paternalista del món i creia que els occidentals tenien l’obligació de civilitzar la resta dels humans i treure’ls de la pobresa. Les diferents esglèsies cristianes també participaven d’aquesta concepció del món i van contribuir al colonialisme amb les missions.
- Causes culturals i científiques. Durant el segle XIX es va estendre per Europa un gran interès per explorar i descobrir nous territoris exòtiques i molts diaris van contribuir a aquest ambient finançament exploracions científiques.
4.4.3 La conferència de Berlín
Els interessos de les potències colonials al continent africà van comportar enfrontaments i tensions. Per evitar conflictes militars, es van celebrar a Berlín entre 1884 i 1885 un seguit de reunions. La conferència de Berlín va acordar la lliure navegació pels rius Congo i Níger i va establir els criteris que havien de seguir els països a l’hora de colonitzar les regions.
Malgrat que s’hi va rebutjar l’esclavitud, les condicions en què van ser tractats els africans i el fet de repartir-se el continent sense comptar amb els habitants nàdus, fan de la conferència un episodi lamentable denunciat per intel·lectuals de l’època.
Les decisions de Berlín van tenir un gran transcendència, ja que van traçar la major part de les fronteres actuals d’Àfrica. El continent va quedar colonitzat llevat d’Etiòpia, que va plantar cara als italians, i Libèria que es va reservar als lliberts dels Estats Units que volguessin tornar al continent.
4.4.4 Conseqüències de l’imperialisme
4.4.4 Conseqüències de l’imperialisme
Les conseqüències de l’imperialisme van afectar tant els països colonitzats com les metròpolis i encara avui són visibles i ajuden a explicar el món actual.
- Conseqüències demogràfiques. El comportament demogràfic de les regions colonitzades va quedar trasbalsat. La forta immigració de persones procedents del continent europeu, que van ocupar els principals càrrecs administratius i econòmic, va donar pas a una segregació racial. En els primers anys, les malalties d’origen europeu i el maltractament als indigenes van reduir dràsticament les poblacions natives, però més tard, amb l’extensió de les millores higièniques i sanitàries, es van produir una explosió demogràfica que els territoris no van poder assumir.
- Conseqüències econòmiques. L’agricultura tradicional de subsistència va ser substituida per grans plantacions de productes com el cacau, el cotó. el te… que interessaven als països europeus, però que no servien per a alimentar la població del territori. Aviat la fam es va estendre entre alguns països colonitzats. D’altra banda, regions riques en matèries primeres del planeta veien com aquestes eren explotades per empreses estrangeres i marxaven cap a les metròpolis.
- Conseqüències polítiques. Sovint, els països colonials potenciaven les rivalitats entre ètnies i, de vegades, afavorien les unies en deteniment de les altres per tal d’assegurar-se el poder. Aquest fet explica molts dels conflictes regionals actuals. Les tensions també podien produir-se entre els mateixos països colonitzadors.
- Conseqüències culturals. Les regions colonitzades van partir un procés d’aculturació molt profund. Les estructures familiars, els costums, les tradicions, les pràctiques religioses, la llengua… van ser substituïts pels dels països europeus.
4.4.5 Els imperis colonials
Els països europeus van empendre una expansió territorial que va afectar tots els continents.
- La Gran Bretanya. Va ser la gran potència colonial del segle XIX, fet que la va convertir en la primera potència mundial. El seu imperi comprenia l’India -la joia de la Corona- i els estats cap que la protegien -Brimània, Tailàndia i l’Afganistan-, el Canadá, Austràlia i Nova Zelanda i, a Àfrica, una línia nord-sud que començava a Egipte i acabava a Sud-Àfrica. A més, dominava punts estratègics com Gibraltar, Malta, Xipre, Singapur i Hong Kong per assegurar-se el control del comerç marítim, la seva gran font de riquesa.
- França. Gran rival dels britànics, el seu objectiu principal era aconseguir una linia est-oest a Àfrica, motiu pel qual va topar amb la Gran Bretanya en l’incident de Fashoda (1898) al Sudan. A Àfrica van dominar Algèria, la gran colònia francesa i gran part de Magreb, a més de la zona comercial. A Àsia va treure grans beneficis de les plantacions i de les matèries primeres d’Indoxina. Sota control francès, hi havia illes d’Oceania com Nova Caledònia i Tahití, i del Carib, a més de la Cuaiana, a més d’altres petits territoris.
- Portugal i Espanya. Antigues Potències colonials havien perdut gran part de l’imperi que tenien des del segle XV. Malgrat tot, conservaven possesions, com Angoia i Moçambic, per part de Portugal i el Sàhara, Guinea, Equatorial, Cuba, Puerto Rico i les Filipines, per part d’Espanya. L’any 1898, però després d’una guerra amb els Estats Units, Espanya va donar la independència a Cuba i va cedir Puerto Rico i les Filipines als Estats Units.
- Alemanya i Itàlia. Com que eren països de creació recent, van arribar tard a la cursa colonial. Tot i així, Itàlia va arribar a dominar Libia i gran part de Somàlia. Alemanya va aconseguir el control del Camerum i les actuals Tanzània i Maíbia, però per culpa de la derrota de la Primera Guerra Mundial les va haver de cedir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario