Socials 4t ESO

UNITAT 1
ÍNDEX

1.L’Antic Règim.

1.1 Trets de l’Antic Règim.

1.2 El cicle demogràfic antic.

1.3 L’economia de l’Antic Règim.

1.4 La societat estamental.

1.5 El despotisme il·lustrat.

2. El segle de les llums.

2.1 La il·lustració.

2.2 Característiques de la il·lustració.

2.3 Principals filòsofs de la il·lustració.

3. La guerra de Successió.

3.1 El plantejament del conflicte.

3.2 Els bàndols: guerra internacional i guerra civil.

3.3 El desenvolupament de la guerra.

3.4 El tractat d’Utrecht.

3.5 La resistència.

3.6 Els decrets de Nova Planta.

3.7 La repressió.

3.8 El redreç.

4. L’art del segle XVIII.

4.1El rococó.

4.2 El neoclassicisme.

1.1 L’ANTIC REGIM

Durant l'edat moderna, a l'europa Occidental es va anar desenvolupant una societat derivada  del feudalisme que anomenem Antic Règim. Al llarg del segle XVIII aquesta societat va mostrar símptomes d'esgotament i necessitat de profundes transformacions que anunciaven una nova era: L'època contemporània.

Un model demogràfic basat en una població que creixia molt lentament i que era sotmesa a contínues crisis demogràfiques.

Una economia agrària d'estructures feudals, però que anava cedint terreny

a l'activitat comercial.

Una societat estamental dividida entre privilegiats -noblesa i clergat-, exempts de pagar impostos, i no privilegiats -burgesia i classes populars-, que havien de suportar totes les càrregues fiscals.

Un sistema polític absolutista en què el monarca prenia les decisions més importants.

1.2 EL CICLE DEMOGRÀFIC ANTIC.

La població del segle XVIII participava de les característiques pròpies del que es coneix com a règim demogràfic antic, és a dir una elevada natalitat -al voltant d'un 40%- i una mortalitat també molt elevada. Es calcula que cada matrimoni tenia una mitjana de sis a vuit dills, la meitat dels quals no arribava a l'any de vida. Un 50% dels supervivients tampoc no arribava a l'edat adulta. Les causes principals de l'elevada mortalitat eren la manca d'higiene, una alimentació deficient i una medicina molt pecària.

Aquesta població tan fràgil rebia, de tant en tant, impacte d'alguna crisi demogràfica provocada per una epidèmia, la fam o la guerra.

Tan mateix, durant la segona meitat del segle XVIII, la població va començar a mostrar símptomes de canvi. Va crèixer de manera tímida, però sostinguda, i els sostracs causats per les pandèmies van anar desapareixent. Les millors sanitàries i de l'alimentació i el progrés en la medicina hi van contribuir.

1.3 L'ECONOMIA DE l'ANTIC RÈGIM.

L'economia de l'Antic Règim era bàsicament rural i tenia com a principal font de riquesa la propietat de la terra. La societat es basava encara en l'estructura feudal i per tan la terra es trobava a mans dels nobles i de l'Esglèsia.

L'agricultura era de subsistència, amb predomini del policonreu, és a dir que es conreaven productos diversos. Els pocs excedents anaven destinats als mercats locals.

La indústria era de caire artesanal i estava controlada pels gremis urbans d'origen medieval. Per a escapar-se del control dels gremis, a les zones rurals es va desenvolupar el putting out system. Gràcies a aquest sistema, moltes families pageses complementaven les activitats agràries amb els tèxtils, i així augmentaven els ingresos.

Com funcionava el putting out system?

Els comeriants submnisitraven la matèria primera i els estris als pagesos i aquests filaven i teixien a casa. Un cop acabades les peces, el mateix comerciant s'encarregava de recollir-les i comercialitzar a les ciutats.

Al segle XVIII, es van generalitzar les manufactures. Eren tallers grans que concentraven un nombre considerable de treballadors i que es dedicaven a productes de luxe (porcellana, tapissos, seda, rellotges...).

Normalment estaven sota control estatal.

Les activitats comercials -sobretot el comerç exterior amb les colònies- van adquirir una forta volada, fet que va donar lloc a la formació d'una poderosa burgesia comercial, enriqueïda gràcies a la demanda de productes artesanals i industrials i al comerç d'aquests, que aviar va disputar el poder als privilegiats. Aquesta burgesia va anar establint les bases d’un nou sistema econòmic: el capitalisme.

1.4 LA SOCIETAT ESTAMENTAL.

La societat de l'antic Règim estava organitzada en estaments, grups tancats en què el pas d'un altre era molt difícil. Es pertanyia a un estament o altre per naixement. Es distingueixen entre estaments privilegiats i estaments no privilegiats.

Els privilegiats. El formen el clergat i la noblesa. Els privilegiats no pagaven impostos directes, tenien càrrecs exclusius a l'Administració i lleis i tribunals propis.

El clergat estava considerat el primer estament. Es dividia entre l'alt clergat -arquebisbes, bisbes, cardenals, abats-, que vivia enmig de grans luxes i privilegis i que procedia

de families i benestars, i el baix clergat  -monjos, sacerdots, viscaris-, que tenia una procedència més humil i era més pròxim a les classes popiulars.

La noblesa era el segon estament. Era la propietària de les terres. Es dividia també en alta noblesa i baixa noblesa. Monopolitzava els càrrecs de la cort.

Els no privilegiats o tercer estat. Era el grup més nombrós de població. El formaven el burgesos, els sectors populars de les ciutats, els pagesos i la població marginal.

Eren les forces productives de la població i els que amb el seu treball i els impostos sostenien tots els estaments privilegiats.

Dins d'aquest grup, la burgesia va anar adquirint més importància.

1.5.EL DESPOTISME IL·LUSTRAT

Durant el segle XVIII, l’absolutisme polític va aportar una nova fórmula:el despotisme il·ustrar. Influïts pel moviment de la il·lustració, els monarques van veure la necessitat de preoucupar-se més pel seus súbits i de reformar les estructures de l’estat.

El lema “Tot per al poble,però sense el poble” resumeix molt bé la manera de fer dels dèspotes il·lustrats. Amb aquesta intenció es va centralitzar l’administració, es va modernitzar l’economia i es van promoure grans plans urbanístics a les capitals europees.

2.  EL SEGLE DE LES LLUMS.

2.1  LA IL·LUSTRACIÓ.

La il·lustració va ser un corrent filosòfi i literari, amb ramificacions en l’ambit polític i socials, que va impregnar la manera  de pensar i d’actuar i durant la major part del segle VVIII. Els il·lustrats creien que, mitjançant la raó i la ciència, la humanitat superaria l’obscurantisme i la superstició de la societat de l’època. Per això el segle XVIII va se recongut com el segle de les llums.

La il·lustració va ser aceptada per la burgesia que va veure aquesta manera de pensar, que fonamentava la tolerància i la llibertat de culte, la forma de combatre l’inmobilisme de la societat de l’Antic Règim.

La difusió de la il·lustració.

La il·lustració té l’origen de la Gran Bretanya, des d’on es va difondre a la resta d’Europa i a Amèrica. França va ser el país on va adquirir un pajor pes amb el moviment enciclopedista.

A França, els il·lustrats, encapçalats per filòsof Denis Diderot (1713-1784), es van proposar recollit tot el saber humà en una gran obra: L’Enciclopèdia.

Aquesta obra anava més enllà de ser una suma de coneixement. Al seu darrere hi havia un conjunt de doctrines filosòfiques i polítiques que va portar els seus redactor -els enciclopedistes- a tenir problemes amb les forces conservadores i l’Esglèsia.

Característiques de la il·lustració

• El racionalisme. Tot s’ha d’explicar mitjançant la raó. Allò que no pot sometre’s al judici racional -com ara les supersticions o el que s’imposa sense motiu- s’ha de rebutjar.
• L’educació. La ignorància és la principal enemiga de la raó, per això cal educar la població. L’ensenyament havia d’estendre’s a totes les capes socials i s’havia de deslligar de la religió.
• El progrés. La capacitat d’avançar de la societat és il·limitada. El gènere humà es va perfeccionant conforme transcorre la història, d’aquí que la il·lustració, d’aquí que la il·lustració sigui un moviment optimista que creu en el progrés de la humanitat. La ciència i la tècnica asseguren el progrés material; l’educació, el progrés mental.
• La felicitat. L’èsser humà tendeix a buscar la felicitat. Per a aconseguir-la, ha de tenir llibertat i igualtat jurídica. La felicitat es basa en el benestar material i es mesura amb les propietats que un té.
• El deisme. La il·lustració és un moviment laic, però no per això antireligiós. Creuen en la figura de Déu com un ésser creador del cosmos, principi i causa de l’Univers. La raó necessita la figura per a explicar l’Univers. Déu és el mateix per a tota la humanitat, per això no creuen en les diferentes doctrines religioses.
• La bondat. Lèsser humà és bo per naturalesa.

2.3 PRINCIPALS FILÒSOFS DE LA IL·LUSTRACIÓ.

Locke

El filòsof anglès John Locke (1632-1704) està considerat el percutor del moviment il·lustrat. Les seves ideen van repercutir en els revolucionaris americans i van repercutir en la Declaració d’Independència, dels Estats Units (1776). Així mateix, els tres grans mestres de la il·lustració -Montesquieu, Voltaire i Rosseau van rebre molta influència de les seves idees.

Montesquieu

D’origen nobiliari, Montesquieu (1689-1755) es va donar a conèixer gràcies a les Cartes perses (1772) un llibre epistolar en què satiritzava la societat francesa de l’època i la cort amb molta ironia. La moral, la política, i sobretot, la religió no sortien ben parades, motiu pel qual va tenir problemes amb la censura.

La seva obra més coneguda és De l’espirit de les lleis (1747), en que es recull un dels principis bàsics de la democràcia actual: La separació de poders. Segons Montesquieu, el poder no podia estar concentrar en una sola persona o institució, sinó que havia de dividir-se en tres: El poder legislatiu, l’executiu i el judicial.

Voltaire

Voltaire (1694-1778), escriptor i filòsof, és un dels màims representants del moviment il·lustrat. Polemista, anticlerical, llibertí...  les seves obres no van deixar de la Bastilla o refugiat a l’exili, com se’l podia trobar a la cort del rei de França o de Federic II de Príussia.

El seu estil, cínic i modraç, és present en les seves obres, entre les quals destaquen les Cartes angleses (1734) i Candid o l’optimisme (1759). Va ser un ferm col·laborador de l’Enciclopedia.

Rosseau

El pensament de Rosseau (1712-1778) va influir en la Revolució Francesa i en les ideologies de principis del segle XIX, com el liberalisme i el nacionalisme. La seva màxima “L’home neix lliure, però arreu es troba encadenat” va fer una fortuna i va ser adoptada per molts pensadors posteriors. Les seves obres més importants, Emili i El contracte social, van publicar-e juntes l’any 1762.

En Emili, Rosseau va teoritzar sobre l’educació. Aquesta obra està considerada un precendent de la pedagogia moderna. L’autor opinava que l’home naixia bo i que era la societat la que el corrompia. Proposava el retorn a la naturalesa i idealitzava l’estadi del bon salvatge, és a dir, tornar als orígens de la humanitat.

En el contracte social, d’estableix un altre dels principis de la democràcia actual: el de la sobirana nacional. Segons Rosseau, la sobirana rau en el poble i aquest la cedeix la monarca perquè els representi. L’origen del poder del rei, dons, demanava del pobre i no de la divinitat, com s’argumentava en l’època absolutista.

3. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ.

3.1 EL PLANTEJAMENT DEL CONFLICTE.

El segle XVIII s’inicia amb un conflicte de grans repercussions durant la centúria: la guerra de Successio al tron espanyol (1701-1714).

Tan bon punt va començar el regnat de Carles II (1665-1700) es van fer notoris els seriosos problemes de salut del rei a causa de la consanguitat dels Hadsburg. L’evidència que el monarca seria incapaç de tenir descendència va mobilitzar la cort espanyola a la recerca d’un successor. Dos personatges eren els que estaven més ben situats per a succeir-lo: Felip d’Anjou i l’arxaiduc Carles.

• Felip d’Anjou era un borbó, nét de Lluís XIV de França.
• L’arxanduc Carles era un hadsburg que asseguiaria el seguiment d’aquesta dinastia.

La cort espanyola es va dividir en dos bàndols: els francòfils i els austriacistes.

Finalment, Carles II va designar Felip d’Arjou hereu del tron d’Espanya. La decisió no va satisfer tothom.

3.2 ELS BÀNDOLS: GUERRA INTERNACIONAL I GUERRA CIVIL.

• A Europa, el fer que dues grans potències com Franá i Espanya compartissin una mateixa dinastia no va agradar a la resta de països, que ho van veure com una forta amenaça. Aixi, l’any 1701 es va formar la Gran Aliança de l’Haia constituïda per la Gran Bretanya, les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romanogermànic, que rebutjava que Felip fos el rei d’Espanya. S’iniciava una guerra que va tenir molts escenaris a Europa -la península Ibèrica, els Països Baixos, regionas alemanyes i italianes, Portugal…- i a Amèrica, on la Gran Bretanya i Franá rivalitzaven pel control de les colònies.
• A la península Ibèrica hi va haver una gran divisió entres els partidaris de Felip V i de l’arxanduc Carles. En línies generals, la corona de Castella va descartar-se pel pretendent borbònic, tot i que l’arxanduc també tenia partidaris. La visió centralista i reformadors els borbons va arrelar entre les classes dirigents castellanes.
• A la Corona d’Aragó, en canvi, l’arxanduc Carles despertava més simpaties, ja que simbolitzava la continuïtat amb la tradició de respecte a les institucions que els Hadsburg havien mostrat enves els regnes de la Corona d’Aragó. Les classes dirigents catalanes sobretot la petita noblesa interior, aviar van inclinar-se per l’arxanduc i van signar el pacte de Gènova (1705 amb la Gran Bretanya, pel qual es comprometien a facilitar-los el desembarcament a Catalunya per enfrontar-se als borbons. Tanmateix, dins dels regnes de la Corona d’Aragó també hi havia persones a favor del bàndol filipista.

3.3 EL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA.

La guerra de successió va tenir molts escenaris diferents i es va decantar de manera desigual cap a un bàndl o l’altre depenent de les zones. En les línies generals, es pot dir que:

• A la península Ibèrica la balança es va inclinar a favor de les tropes francoespanyoles.
• A la resta d’Europa -Itàlia, els Països Baixos, Alemanya- la Gran Aliança de l’Haia va obtenir la majoria de triomfs.

Entre els episodis de la guerra destaca la destrucció de la flota de Castella a Vigo (1702), gràcies a la qual els aliats van aconseguir les riqueses que provenien d’Amèrica. Com a conseqüència les tropes de l’arxanduc van desembarcar a Portugal i les tropes angleses a Gibraltar el 1704.

L’any 1705 les tropes de l’arxanduc van entrar triomfants al regne de València i a Catalunya pero l’any 1707 va tenir lloc a Almansa una de les batalles més decisives del conflicte bèl·lic. Les tropes filipistes van vèncer i el País Valencià i Aragó van caure en poder de Felip V. Tanmateix, els britànics van poder ocupar l’illa de Menorca.

L’any 1711, però, un fet va capgirar el desenvolupament de la guerra: Josep I, emperador d’Àustria, va morir sense descendència i l’arxanduc Carles va ser proclamat emeperador. Els aliats, que temien una aliança francoespanyola, es mostraven ara preocupats pel desequilibri que podia comportar una mateixa dinastia a Europa, com ja havia passat en temps dels Hadsburg. és per això que es van iniciar converses en busca de la pau.

3.4 EL TRACTAT D’UTRECHT

Un seguit de tractats de pau van posar fi a la guerra. El més important va ser el tractat d’Utrecht, signat en aquesta ciutat holandesa el 1713, que va ser completat amb el Rasttat l’any 1714.

Aquests tractats reconeixien Felip V com a rei d’Espanya. A canvi, la monarquia espanyola renunciava a les possesions que tenia a Europa, que quedaven en gran part a mans de l’imperi. Savioa, Prússia i les Províncies Unides també van guanyar territoris.

La Gran Bretanya va ser la potència que va sortir més afavorida amb els tractats: d’una banda, es quedava Gibraltar i Menorca i amb les possessions americanes dels francesos i, de l’altra banda obtenia molt avantatges per a comerç marítim.

Els tractats de pau assumien que la Corona d’Aragó perdia els seus antics furs i privilegis i obligava les tropes austracistes a abandonar els antics regnes. Catalunya va intentar fer respectar els acords del pacte de Gènov amb els anglesos, segons els quals es mantindrien les seves institucions, però no ho van aconseguir.

3.5 LA RESISTÈNCIA

Un cop les tropes austracistes van evacuar Catalunya, la Junta de Braços es va reunir per prendre una decisió. Després de forts debats, es va optar per resistir.

L’ocupació del Principat per part de les tropes filipistes van ser ràpida i va anar seguida d’una forta repressió. Finalment, només Barcelona i Cardona van aconseguir resistir. El setge de les ciutat de Barcelona es va iniciar el 25 de Juliol de 1713 i va acabar l’11 de Setembre de 1714. Després de més d’un any de resistència heròica, les tropes de Felip V, encapçalades pel duc de Berwick, van conseguir entrar a la ciutat defensada per Antoni de villarroel i Rafaeñ Casanova.

Els historiadors xifren en unes set mil persones que van morir defenstant la ciutat i el doble entre els atacants. Una tercera part de cases de Barcelona van quedar afectades per les trenta mil bombes, aproximadament, que es van llançar.

Tot i que Carrdona va resistir una setmana més i que Mallorca no va caure fins ele 1715, es considera la capitulació de Barcelona com la desaparició de la Corona d’Aragó.

3.6 ELS DECRETS DE NOVA PLANTA.

Tan bon punt els regnes de la Corona d’Aragó van anar caient en mans de Felip V, aquest va promulgar una sèrie de lleis mitjançant les quals els diferents regnes perdien les institucions pròpies i passaven a régir-se seguint el model de Castella. Aquest conjunt de disposicions es coneix amb el nom de Decrets de Nova Planta.

El primer va ser promulgat el 1707 per a València i Aragó i el 1716 es va redactar el decret de Nova Planta De Catalunya.

Es van crear noves figures jurídiques, noves institucions, nous càrrecs, nous impostos -el cadestre- i una nova organització territorial: les antigues vegueries van ser substituïdes pels corregiments. Les corts catalanes, la Generalitat i el Consell de Cent van desaparèixer.

Cadestre: Impost que es va implantar el 1715, de la mà del secretari d’Estat de Felip V, que consistia a gravar les propietats i les rendes derivades d’aquestes, els sous i les rendes de les persones i els beneficis obtinguts per les activitats comercials i industrials.

Corregiments: Cadascuna de les 12 demarcacions hi havia en què va ser dividit el territori català. Al capdavant de cada corregiment hi havia el corregidor, que tenia cura dels afers militars, juridicals i policials, entre d’altres.

3.7 LA REPRESSIÓ.

Juntament amb el desmantellament de les institucions, Catalunya va partir una repressió molt dura. Així:

• Es van castigar els dirigents austriacistes més destacats, que van ser empresonats, van haver d’exiliar-se o fins i tot van ser executats. Per exemple, el general Josep Moragues va ser decapitat l’any 1715 i el seu cap va ser exhibit durant 12 anys en una gàbia a la entrada del portar de Mar de Barcelona per a escarment dels seus habitants.
• Es va desarmar la població catalana per ordre de les autoritats borbòniques. Les armes, fins i tot les de tall, van ser prohibides: els castells que no eren de propietat real van haver de desfer els elements defensius i totes les tropes i milícies es van dissoldre.
• Es va constuir una cuitadella militar a Barcelona per a tenir controlats els seus habitants. Per aquest motiu, es va enderrocar gran part del barri de la Robera. Per als desplçats de la Ribera es va planificar un nou barri: la Barceloneta.

3.8 EL REDREÇ.

Malgrat un començament tan desatrós, el segle XVIII és una bona època per a Catalunya tant des del punt de vista demogràfic com econòmic.

El creixement demogràfic.

Després de segles i crisits d’estancament, que es va iniciar a final de l’edat mitjana, la població va anar creixemnt fins arribar als 800.000 habitants a finals del segle, el doble dels que hi havia al iniciar-se la centúria. El gran creixemnt demogràfic es va concentrar sobretot a les comarques litorals. S’iniciava així la tendència que encara avui es manté.

La prosperitat agrària.

El segle XVIII és també una època de prosperitat agrària. El regldiu va anar guanyant pes sobretot a les zones litorals, fet que va permetre l’abastiment de les ciutats catalanes. Moltes zones van abandonar l’autoconsum gràcies a la comercialització dels productes i es van poder especialitzar.

La vinya, que tants guanys donaria al camp català, va ser un dels conreus que més es va beneficiar de l’especialització. A zones interiors, com la Garrotxa i Osona, els farratges i el blat de moro van possibilitar la riquesa de molts propietaris agrícoles.

La “primera industrialització”.

Durant aquest segle a Catalunya va tenir lloc el que alguns historiadors anomenen “la primer industrialització”. La acomulació de capitals agraris i la feina dels paraires, van permetre que a molt indrets del territori la producció tèxtil tingués una gran volada.

El tèxtil català, tant de brancada del cotó amb les Indianes, com la de la llana, va començar a adquirir fama més enllà de Catalunya. Altres indústries destacables van ser relacionades amb el paper; la pell i el vidre.

4. L’ART DEL SEGLE XVIII

4.1 EL ROCOCÓ.

A les acaballes de l’Antic Règim, França era el país en el qual s’emmirallaven els altres a l’hora de definir els gustos artístics. L’aristocràcia francesa va trobar en el rococó -el Barroc portat fins a les últimes conseqüències- l’art ideal per a decorar els seus palaus i residències.

A més de recarregar al màxim els espais -normalment amb motius florals i ornamentals-, el gust rococó es caracteritza pel luxe i el refinament. És un art optimista, que gaudeix de la vida; per això opta pels colors pastels i els ambients lluminosos. Els temes són amables i sensuals i l’erotisme i la naturalesa hi són freqüents.

A França, Watteau (1684-1721), Boucher (1703-1770) i sobretot, Fragonard (1732-1806), amb el cèlebre quadre el gronxador, van ser els pintors més destacats d’aquest estil artístic.

A Itàlia va sobresortir la figura de Tiepolo (1696-1770),  pintor que va decorar moltes esglésies i palaus.

A Anglaterra els artistes es van incluir més pels retrats i les escenes costumistes,com Hogarth (1697-1764), que va mostrar una actitud satírica davant la societat anglesa.

4.2 El neoclassicisme

El cansament que alguns sectors de la societat europea, com ara la burgesia o els il·lustrats, mostraven envers els gustos dels privilegiats va donar pas al neoclassicisme: un nou corrent artístic contraposat al rococó.

El luxe, l’exageració i el decorativisme del rococó van ser substituïts per un art més auster, serè i racional. El món clàssic va tornar a ser el model de referència. El descobriment de les restes arqueológiques de Pompeia i Herculà va ajudar a despertar de nou l’interès per Grècia i Roma.

Arquitectura i urbanisme

El despostisme il·lustrat va trobar en els paràmetres neoclàssics l’urbanisme ideal per a aconseguir un dels seus objectius: embellir la capital dels estats. Les capitals europees es van omplir d’edificis que recordaven els temples grecs, les columnates clàssiques o els arcs de triomf romans.

A París, l’esglèsia de la Medeleine és un calc d’un temple clàssic, i l’urbanisme de la plaça de l’Étoile, amb l’arc de triomf, o de la plaça Vendome, un homenatge a l’urbanisme romà.

Altres exemples neoclàssics són la Porta de Brandenburg de Berlín, el Capitoli de Washington i el Congrés dels Diputats i la Puerta de Alcalá de Madrid.

L’escultura neoclàssica

Els escultors neoclàssic van imitar de tal manera les obres clàssiques, que a vegades és difícil precisar a simple vista de quina època són. El marbre blanc va ser el material predilicte i les escultures destacaven per reflectir la serenor i la manca d’emocions.

L’Italià Antonia Canova (1757-1822), amb l’estàtua de Paulina Bonaparte, és la figura insigne del neoclàssicisme escultòric.

La seva influència va ser notòria en el mataroní Damià Campeny (1771-1855), l’escultor neoclàssic més destacat de Catalunya.

La pintura neoclàssica.

Els pintors neoclàssic no van tenir gaires referents de l’antiguitat en què es poguessin basar ja que no s’havien conservat gaires mostres de pintures. Les obres renaixentistes van suplir aquesta mancança.

Els temes mitològics i la presència d’elements de l’arquitectura clàssica en els quadres són algunes de les constants dels autors neoclàssics.

Jacques- Louis David (1748-1825) va ser el mestre de la pintura neoclàssica. Compromès amb els principis de la Revolució Francesa i de Napoleó, es va convertir en el pintor oficial d’aquell període i en un excel·lent cronista dels fets històrics que hi van esdevenir.