UNITAT 2

L’ERA DE LES

REVOLUCIONS

2.1.La revolució americana.

2.1.1 Una classe social revolucionària.

2.1.2 La colonització britànica de l’Amèrica del Nord.

2.1.3 Les tretze colònies.

2.1.4 La guerra d’independència.

2.1.5 Un nou país.

2.2. La revolució Francesa.

2.2.1 La revolta dels privilegiats.

2.2.2 Els Estats Generals [1789].

2.2.3 L’Assamblea Constituent [1789-1791].

2.2.4 L’Assamblea Legislativa [1791-1792].

2.2.5 La convenció República [1792-1795].

2.2.6 El Directori [1795-1799].

2.3. Napoleó i l’expansió de les idees revolucionàries.

2.3.1 El significat de la figura de Napoleó.

2.3.2 Els períodes napoleònics.

2.3.3 La política interior.

2.3.4 Les coalicions contra França.

2.4. La guerra del Francès.

2.4.1 El plantejament del conflicte.

2.4.2 Els afrancesats.

2.4.3 Les batalles.

2.4.4 La revolta popular.

2.4.5 Les Corts de Cadis [1812].

2.5. Goya.

2.5.1Significat de la figura de Goya.

2.1. La revolució americana.

2.1.1 Una classe social revolucionària.

Durant l’edat moderna, la burgesia havia anat acumulant tantes riqueses que gairebé havia aconseguit el control de l’economia dels països: la indústria, que aleshores començava a consolidar-se com el principal motor econòmic, i el comerç constituïen la base de la nova economia, i aquestes activitats estaven en mans de la burgesia. Les activitats agràries, per contra, havien anat perden pes.

La burgesia, conscient que l’Antic Règim i la societat estamental eres un llast per al seu desenvolupament, va voler controlar l’aparell polític dels estats. A partir de la segona meitat del segle XVIII van començar els primers moviments revolucionaris de la burgesia.

Influïda per les idees de la il·lustració, la burgesia va lluïtar contra la monarquia asboluta per aconseguir una societat en què la separació de poders, la sobirana nacional  i la llibertat esdevinguessin una realitat.

La burgesia dels Estats Units, la burgesia francesa i la burgesia de les colònies hispanoamericanes van ser les pioneres en aquesta lluïta.

2.1.2 La colonització britànica de l’Amèrica del Nord.

La colonització de l’Amèrica del Nord per part dels britànics va iniciar-se al segle XVII. A diferència del que havia passat a l’Amèrica del Sud, la iniciativa va partir d’interessos privats. La monarquia simplement els autoritzava: no s’implicava directament en el procés. A grans trets, els colonitzadors britànics responien a dos models concrets:

• D’una banda, hi havia les companyies comercials que buscaven treure el màxim profit econòmic de les terres que no van dubtar a fer servir mètodes d’esclavitud per a obtenir encara més beneficis. De vegades, els explotadors, en comtes de ser companyies comercials, eres persones acabalades que volien ampliar la seva fortuna en terres americanes.
• De l’altra banda, hi havia grups de persones sovint guiats per motivacions religioses, que pensaven trobar a l’altra banda de l’Atlàntic un lloc on viure lluny dels vicis i les perversions de la societat europea. El Mayflower, un vaixell carregat amb 102 puritans anglesos que el 1620 va desembarcar a les costes de Massachusetts, és un exemple d’aquest tipus de colonització.

2.1.3 Les tretze colònies.

Les colònies que la Gran Bretanya tenia a la façana atlàntica de l’Amèrica del Nord -les tretze colònies- són l’embrió dels actuals Estats Units. L’economia d’aquests territoris es basava en l’agricultura, sobretot al sud, on grans latifundis destinats a plantacions eren treballats per esclaus.

A les zones urbanes i els ports comercials, com Filadèlfia i Nova York, s’hi va desenvolupar una indústria manufactera important que va possibilitar el naixement de la burgesia. Aquest grup social aviat es va sentir atret per les idees de la llibertat de la il·lustració francesa.

El motí del te.

Com a conseqüència de la guerra dels Set anys, la situació a les colònies es va degradar. El rei anglès pretenia fer front a les despeses de la guerra imposant noves taxes i impostos.

Aquest fet va exasperar els ànims dels habitants de les colònies, que van protagonitzar diversos incidents entre els quals destaca el motí del te a Boston el 1773.

2.1.4 La guerra d’independència.

En 1774, a Filadèlfia, delegats de les tretze colònies van celebrar un congrés que va redactar una declaració de drets en què es proclamava la llibertat, la igualtat i la sobirania popular. La declaració, però, no a tenir en compte els drets de les dones i dels esclaus.

Aviat van tenir lloc enfrontaments armats entre l’exèrcit colonial britànic i l’anomenat exèrcit continental format per revolucionaris americans comandats per George Washington. Un dels objectius dels americans era explicar la seva causa i reclutar voluntaris a Europa. En aquest camp, destaca la tasca que va fer Benjamin Franklin a França, on va aconseguir ajuda i on va instaurar la primera ambaixada dels Estats Units.

La declaració d’Independència.

Una de les actuacions més importants en la lluita per la llibertat va ser la Declaració d’Independència, redactada per Thomas Jefferson, que va tenir lloc el 4 de juliol de 1776 i que està considerada la primera formulació dels drets de l’home.

Després d’accions espectaculars per part dels americans, com la batalla de Saratoga o el setge de Yorktown, els britànics van haver de reconèixer la independència dels Estats Units en la pau de Versalles de 1783.

2.1.5 Un nou país.

L’any 1787 a Filadèlfia, els delegats dels tretze estats, després de grans discussions entre els partidaris de crear un estat federal, van elaborar la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, considerada la primera constitució moderna.

El nou estat va passar a ser una república federal amb separació de poders. El poder legislatiu -el Congrés- estava format per dues cambres: La Cambra de Representants i el Senat. El president és el cap de l’Estat i del govern i té moltes atribucions.

L’actual organització dels Estats Units manté la mateixa estructura dels origens amb alguns matisos.

2.2 La revolució Francesa.

2.2.1 La revolta dels privilegiats.

A la segona meitat del segle XVIII, França era un país arruïnat amb un estat en bancarrota. Les contínues guerres amb Anglaterra i les grans despeses de la cort, que no escatimava diners en fastos i luxe, van originar que l’Estat francès necessités pujar els impostos i crear-ne de nous.

Per a acabar-ho d’adobar un seguit de males collites van arrossegar el camb francès cap a una crisi de subsistència i la fam va tornar a fer aparició. El preu d’un producte tan bàsic com ara el pa es va triplicar.

La burgesia, que ja feia temps que canaltzava el malestar de la societat francesa i clamava per la fi de l’Antic Règim, no estava disposada a acceptar una nova pujada d’impostos. L’única solució era cobrar-ne a la noblesa i a l’Eglèsia, que fins aleshores n’estaven exempts.

La llavor de la Revolució.

Els privilegiats s’hi van oposar i amb l’argument que una mesura com aquesta només podia prosperar si l’aprovaven les corts franceses, anomenades Estats Generals, van obligar el rei Lluís XVI (1774-1792) a convocar-les, fet que no succeïa des de feia més d’un segle.

Els privilegiats estaven convençuts que la petició de fer-los pagar impostos no progressaria, ja que als Estats General es decisions no s’apropaven pel vot de les persones individuals, sonó pels vots dels diferents braços, poc s’imaginaven que aquesta acció desencadenaria un dels processos revolucionaris més influents d’un Europa: La Revolució Francesa.

2.2.2 Els Estats General (1789)

El primer període de la Revolució Francesa es coneix amb el nom dels Estats Generals i concideix amb les sessions que van tenir lloc a Versalles la primavera de 1789. Lluís XVI, va presindir les reunions que havien de reformar la fiscalitat francesa, però que aviat van desembocar en discusions interminables perquè el tercer estat volia el vot individual, ja que eren majoria a la cambra. Els privilegiats i el mateix rei s’hi va oposar.

Un altre motiu de fricció va ser la manera com havien de fer-se les reunions dels diferents estaments. El tercer estat volia una única assamblea, mentre que el rei pretendia que els braços es reunissin separadament. Finalment, un mes i mig després de l’obertura dels Estats Generals, els representants del tercer estat van decidir abandonar-los i es van convertir en Assamblea Nacional. La seva finalitat era redactar una constitució per a França.

2.2.3 L’Assamblea Consituent (1789-1791)

La concentració de tropes a Versalles, els rumors de tot tipus i els primers aldarulls van desembocar el 14 de juliol de 1789 en l’assalt a la presió de la Bastilla, el símbol de l’absolutisme a París. El rei, espantat, es va veure obligat a acceptar l’Assamblea Nacional i a respectar-se les decisions.

L’obra de l’Assamblea va ser molt extensa i va afectar temes fonamentals com aquests:

• L’abolició del feudalisme. Se suprimien els privilegiats i les presentacions d’origen feudal i es declarava la igualtat a l’hora de pagar impostos.
• La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Considerat un text fonamental de la historia contemporània, la seva influència arriba fins als nostres dies, si bé encara no es respectes arreu.
• La constitució civil del clergat. Els membres de l’Esglèsia passaven a ser funcionaris de l’Estat i deixaven d’estar sotmesos a Roma.

Cap a una monarquia parlamentària.

Durant tot el període de l’Assamblea Constituent, la monarquia entre els francesos. L’intent de fugida de Lluís amb la intenció d’encapçalar una contrarevolució -la fugida de Varennes- va accelerar encara més el rebuig contra la institució monàrquica.

Finalment, el 1791 es va aprovar la nova Constitució. França es convertia en una monarquia parlamentària, amb separació de poder i sobirania nacional, i els representants s’escollien per sufragi censatari.

2.2.4 L’Assamblea Legislativa (1791-1792)

En les primeres eleccions a França, dos grups van començar a destacar per sobre dels altres: els girondins, que van governar durant el període de l’Assamblea Legislativa, i els jacobins.

• Els girondins responien als interessos de la gran burgesia. Eren gent d’ordre, pacitistes amb la monarquia i partidaris de dotar les regions d’alguns òrgans de poder. Van tenir molts seguidors als territoris perifèrics, com la regió de la Gironde: d’aquí els ve el nom.
• Els jacobins eren membres de la petita burgesia urbana. D’ideologia molt radical i partidaris de la república, sovint es recolzaven en les classes populars per a les seves reivindicacions. Tenien una visió molt centralista de l’estat. Els principals líders dels jacobins van ser Danton, Marat i Robespierre.

El govern de l’assamblea Legislativa destaca per la guerra que va declarar a Àustria, que es va erigir en la defensora de l’absolutisme. Lluís XVI veia amb bons ulls aquesta guerra, ja que estava convençut que la perderien i que aleshores podria restaurar el seu poder, però, contra el pronòstic, en la batalla de Valmy (1792) l’exèrcit francès va vencer l’exèrcit prussià, que estava aliat amb Àustria. El poble francès, assabentat de les intencions de Lluís XVI, es va revoltar i va protagonitzar l’assalt de les Tulleries, que va suposar la destitució del monarca i la instauració de la república.

2.2.5 La convenció Republicana (1792-1795)

Amb l’abolició de la monarquia d’iniciativa la Convenció girondina (1792-1973), el període més convuls de la Revolució.

El primer any de la Convenció els girondins es van mantenir al poder tot i l’agitació dels jacobins, que van promoure manifestacions dels sans-culottes, les capes mé populars de la població.

Per aturar les protestes, van executar el rei i els aristòcretes i els clergues acusats de col·laborar amb els enemics de la Revolució. Aquest fet, en comptes de calmar els ànims, va originar una revolta contrarevolucionària a les zones rurals franceses coneguda com la revolta de la Vendée.

L’època del Terror.

L’any 1793 els jacobins van forçar un cop d’estat i van fer fora els girondins, que van ser empresonats o guillotinats. Amb la Convenció Jacobina, s’inicia l’època del Terror, un període en què Robespierre va estar al capdavant del govern i es va deixar guiar pel Comité de Salvació Pública, l’organisme encarregat d’aplicar mesures dràstiques per a salvar la Revolució.

Finalment, l’any 1794 la burgesia moderada va intentar tornar a controlar la situació fent un altre cop d’estat, que va donar pas a la Convenció Termidoriana, que tampoc no va òder solucionar el desgavell que imperava a França.

2.2.6 El Directori (1795-1799)

Una nova constitució que instaurava un govern de cinc directors i que limitava moltíssim el poder del poble va ser l’últim intent de la Revolució per sobreviure.

Malgrat tot, la crisi econòmica i financiera va persistir, la guerra amb les potències europees continuava i, a l’interior del país, els alçaments en favor de la monarquia, d’una banda, i el terrorisme dels elements més extremistes, de l’altra, atacaven la Revolució.

El cop d’estat de Brumari, encapçalat per un militar la fama del qual començava a ser coneguda arreu -Napoleó Bonaparte-, va posar fi a aquest període revolucionari.

2.3 Napoleó i l’expansió de les idees revolucionàries.

2.3.1 El significat de la figura de Napoleó.

Napoleó Bonaparte (1769-1821) va dirigir l’Estat francès des del 1799 al 1815. Nascut a l’illa de Còrsega, jacobí convençut, va contribuir a consolidar l’obra de la Revolució i a estendre-la a la resta de països europeus que va conquerir. Probablement aquest va ser el mèrit més rellevant del període napoleònic. A més d’això, Napoleó és una peça clau per a entendre l’actual estructura de l’Estat francès.

Està considerat també un dels primers europeistes de la història contemporània. Opinava que una guerra entre europeus era una guerra civil. Tot plegat ha contribuït a fer que la seva figura sigui venerada a França.

Tanmateix, no podem oblidar que Napoleó va governar de manera dictatorial, que va arrasar gran part d’Europa i que va causar molt dolor i destrucció.

2.3.2 El períodes napoleònics.

Hi ha dos períodes que marquen el govern de Napoleó Bonaparte: el Consolat i l’Imperi.

• El Consolat (1799-1804). És el període en què Napoleó va estabilitzar França. La burgesia, per fi, es va consolidar al poder i la situació econòmica va millorar considerablement. Va ser nomenat primer cònsol i França es va dotar d’una nova constitució. L’ambició de Napoleó es va començar a fer manifesta, de manera que l’any 1802 va ser nomenat cònsol vitalici.
• L’Imperi (1804-1814). Es correspon amb l’època de més activitat bèl·lica de Napoleó. Fascinat per la manera de fer dels emperadors romans, Napoleó es va fer coronar emperador a París.

L’any 1814, després de diverses derrotes militars, l’emperador a París, on va rebre el suport del poble fins que va ser vençut en la batalla de Waterloo i posteriorment desterrat a l’illa d’Elba.

L’imperi dels Cent Dies (1815) coincideix amb el retorn de l’emperador a París, on va rebre el suport del poble fins que va ser vençut en la batalla de Waterloo i posteriorment a l’illa de Santa Helena, a l’oceà Atlàntic.

2.3.3 La política interior.

La petja de Napoleó a França és ben present. Molts aspectes de la França actual són fruit de l’època napoleònica. Així:

• El Banc de França va ser creat l’any 1800 i va ser de gran ajuda per a la millora de l’economia francesa perquè va afavorit l’estabilització de la moneda.
• El Concordat amb l’Esglèsia (1801) va posar fi a les tensions que existien amb Roma com a conseqüència dels fets esdevinguts durant la Revolució. Si bé Napoleó reconeixia que el catolicisme era la religió majoritària dels francesos, va instaurar un dels principis de la França actual: la laïcitat de l’Estat.
• L’ensenyament va ser un altre dels grans beneficis de les reformes napoleòniques. Napoleó va crear una xarxa de lycrées -centres destinats a l’ensenyament secundari- que encara avui és vigent.
• El Codi Civil (1804), la gran aportació napoleònica, és el que posteriorment va servir de model a altres països del món. El Codi Civil parteix de la base de la igualtat davant la justícia. Es basa de la igualtat davant la justícia. Es basa en la llibertat de l’individu i en la separació de poders. La llei ha de ser igual per a tot el territori de l’Estat. Quant a l’apartat de la familia, assentava les bases de l’herència i permetia el matrimoni civil i el divorci. La dona, però continuava sotmessa a l’home.

2.3.4 Les coalicions contra França.

Des de l’inici de la Revolució fins al final del període napoleònic, hi va haver set coalicions contra França. La Gran Bretanya, Àustria i Rússia van ser els principals rivals de Napoleó i van participar en la majoria de coalicions.

Entre les nombroses accions bèl·liques que van tenir lloc a Europa de Napoleó, destaquen la batalla de Trafalgar, el Blocatge Continental, la invasió de Rússia o la derrota de Waterloo.

La batalla de Trafalgar.

La batalla de Trafalgar (1805) va ser una batalla naval en què la flota anglesa va derrotar espectacularment una coalició francoespanyola.

En la lluïta, l'almirall Nelson, al capdavant de l’exèrcit britànic, va ser ferit de mort. Trafalgar va posar de manifest la preponderància marítima de la Gran Bretanya, i França va reconèixer que per mar era molt dificil vèncer-la.

En Blocatge Continetal.

Decretat el 1806, el Blocatge Continental va ser una nova manera de lluitar contra la Gran Bretaña. Conscient que militariament era molt difícil, Napoleó va voler enfonsar-la econòmicament prohibit el comerç sota pena d’invasió. Si bé la mesura va afectar l’economia britànica amb profunditat, aquesta va resistir gràcies al comerç d’Amèrica. Portugal va prescindir del Blocatge, motiu pel qual Napoleó va iniciar la conquesta de la peníncula Ibèrica.

La invasió de Rússia.

La invasió de Rússia (1812) es considera un dels grans errors de Napoleó. Quan la guerra a Espanya encara no estava encarrilada i se li estava escapant de les mans, Napoleó va decidir envair Rússia. Els rusos van permetre que l’exèrcit francès i els seus aliats penetressin per territori rus aplicant la tàctica de terra cremada, és a dir, no deixar res que pogués ser aprofitat per l’enemic. Tot i que la ciutat de Moscou va ser saquejada i incendada, Napoleó es va veure obligat a retirar-se a causa de l’arribada de l’hivern. Aquest episodi, conegut com “la gran retirada”, va comportar la destrucció de gran part de l’exèrcit napoleònic. Es calcula que els 650.000 soldats que van partir a ocupar Rússia només en van tornar 70.000.

2.4 La guerra del Francès.

2.4.1 El pantejament del conflicte.

El període revolucionari francès va coincidir amb el regnat de Carles IV (1788-1808) a Espanya, una monarca no gaire interessant pels afers de gover.

L’escalat de la Revolució Francesa va provocar que Espanya tanqués les fronteres amb França per evitar que les idees revolucionàries s’estenguessin pel seu territori, sobretot des que Manuel Godoy es va fer càrrec del govern espanyol.

Godoy va governar de manera ambigua, tan aviar lluitava contra França com hi pactava. L’any 1807 va signar el tractat de Fontaineblear amb Napoleó i va permetre el pas de les tropes franceses per la península amb la falsa promesa que es repartirien el regne de Portugal ja que aquest no havia fet cas del Blocatge Continental.

Josep Bonaparte, rei d’Espanya.

Amb tot, el malestar s’havia generalitzat a Espanya i Godoy va ser assenyalat com a principal culpable de la situació, de manera que el març de 1808 va esclatar una revolta: el motí d’Aranjuez. Ferran VII, hereu del tron i principal instigador de la protesta, va obligar a abdicar el seu pare i a destruir el primer ministre.

Napoleó, que ja havia iniciat l’ocupació de la Península, va obligar la família real a traslladar-se a Baiona i allà els va forçar a abdicar a favor d’ell mateix. Napoleó va nomenar el seu germà, Josep Bonaparte, rei d’Espanya. Als seguidors de Josel se’ls coneixia despectivament com els “afrancesats”.

2.4.2 Els afrancesats.

El regnat de Josep I (1808-18013) va coincidir amb la guerra del Francès i amb el rebuig de gran part de la població espanyola, que el veia com un rei imposat i forà.

Això no obstant, una minoria d’espanyols, seguidors de les idees de la il·lustració, convençuts que les idees rvolucionàries ajudaren el progrés d’Espanya, li van fer costat.

És per això que la guerra del Francès no ha de ser considerada exclusivament com una guerra d’independència contra un domini estranger, sinó també com una guerra civil, ja que hi havia espanyols en els dos bàndols en lluita.

2.4.3 Les batalles.

La guerra del Francès no va ser una guerra convencional ja que, a part d’enfrontaments entre exèrcits, hi va haver un fort component de revolta popular. La violència i la cruesa de moltes accions i les represàlies que aquestes van comportar van colpir la societat de l’època. Les batalles principals entre l’exèrct napoleònic i l’exèrcit espanyols van ser aquestes:

• La batalla de Ballèn (1808), que va representar una severa derrota per a Napoleó i que va suposar el confinament dels soldats presoners i l’illa de Cabrera, on va viure en condicions pèssimes.
• La batalla de Vitòria (18013), en quuè les tropes aliades, encapçalades pel britànic Wellington, van vèncer l’exèrcit francès en el que es considera la retirada definitiva de la Península.

2.4.4 La revolta popular.

El comportament popular és el que ha cridat més l’atenció als historiadors del període napoleònic. Els fets més destacables d’aquest component són aquests:

• L’alçament del 2 de maig de 1808 a Madrid. De manera espontània i sense un lideratge definit, la població de Madrid es va alçar contra les tropes franceses lluitant amb armes improvisades. La repressió que va seguir els fets va ser molt dura.
• Els setges. Algunes ciutats van oposar-se a la presència dels exèrcits francesos i els van negar l’entrada. La resposta va ser sotmetre-les a setges llargs i cruents. Saragossa es va patir dos, en el primer dels quals va destacar la figura mítica d’Agustina d’Aragó. Girona també va ser víctima de diversos setges que van ocasionar la destrucció gairebé total de la ciutat i una gran mortalitat entre els gironins.
• Les guerrilles. Consistien en accions aïllades en què el factor sorpresa tenia un paper molt important. petits grups d’homes armats, aprofitant-se del coneixement del terreny, paraven emboscades als soldats francesos. La guerra de guerrilles és una lluita de desgast, a llarg termini, en què es busca desmoralitzar l’enemic.

La majoria de guerrilles provenien de les classes populars, però també hi havia

membres de l’Esglèsia i de la noblesa fent lluita va ser decisiu en la defensa napoleònica, ja que Napoleó estava avesat a combatre a camp obert.

2.4.5 Les Corts de Cadis (1812)

Una de les preocupacions dels dirigents espanyols que no reconeixien l’autoritat de Josep Bonaparte era com calia organitzar el país i la lluita. Amb la fi es va formar les juntes locals, que eren coordinades per una Junta Suprema Central, que traçava les directrius que s’havien de seguir.

La junta Suprema va convocar les Corts de Cadis amb la finalitat de dotar d’una Consitució. L’any 1812 les Corts van aprovar una de les constitucions més liberals i avançades, per l’època de la historia d’Espanya.

La constitució de 1812 reconeixia la sobirana nacional, la igualtat entre els ciutadants, la separació de poders i el dret a l’educació, entre d’altres. Espanya passava a ser una monarquia constitucional. Malauradament, quan Ferran VII va retomar de l’exili, la va abolir. Tornaven així els temps foscos de l’absolutisme.

2.5 Goya.

2.5.1 Significat de la figura de Goya.

Si hi ha una figura que va captar l’essència dels fets històrics que van passar a Espanya durant els temps convulsos del regnat de Carles IV i de la guerra del Francès, és la del pintor aragonès Francisco de Goya (1746-1828). Sota el punt de vista artístic, Goya és un personatge singular que no es va inscriure en el corrents artístic de l’època -el neoclassicisme i el romanticisme- sinó que va avançar tendències que haurien d’esperar al segle XX per a poder desenvolupar-se. La seva obra és molt extensa i abasta diferents gèneres i temàtiques.

• Les obres costumistes. Goya va fer el possible per anar a Madrid i poder relacionar-se amb la cort. Va aconseguir ser el pintor oficial de Carles IV. Els primers encàrrecs que va rebre a Madrid van ser una sèrie de cartons, que havien de ser la base per a fer tapissos, en què va reflectir molt bé la vida i els costums del poble madrileny.

En general, les pintures consumistes de Goya són fetes amb colors vius i desprenen una visió optimista de la vida. El para-sol. La gallina cega, la sèrie sobre les estacions de l’any i La praderia de Sant Isidre són els més coneguts. Artísticament el pintor va fer poques aportacions en aquestes obres.

• Els retrats. Goya va començar a mostrar la seva mestria en els retrats. Era capaç de reflectir la psicologia dels personatges i els sentiments de simpatía o de rebuig que aquests li produïen. Destaquen La maja nua, que va originar un gran escàndol al qual Goya va replicar pintant La maja vestida.

La familia de Carles IV és l’obra mestra dels retrats de Goya. A part de mostrar la personalitat de cadascun dels personatges, va sorpendre en situar-hi la reina com a figura central, fet que demostrava que qui realment dirigia la cort de Madrid era l’esposa del rei i no pas aquest.

• Les obres de la guerra. Són les seves obres més conegudes, en les quals, amb una força extraordinària, va ser capaç de transmetre el dolor, la crueltat i l’horror de la guerra. El pintor es va ajudar del contrast de les llums i les ombres per accentuar la denúncia contra la guerra. El dos de maig o la càrrega dels mamelucs i Els afusellaments del 3 de maig s’han convertit en icones mundials per a expressar l’heroisme i la resistència del poble, així com en un crit contra la guerra i la pena de mort.
• Les pintures nefres. La guerra i una greu malatïa van fer de Goya una persona tancada en si mateixa i amb una visió despressiva i pessimista de la vida. Tanmateix, fruit d’això, va ser capaç de crear el que, segons els experts, són les seves obres més innovadores i genials: les pintures negres. A la Quinta del Sordo, una finca on va residir durant els últims anys de la seva vida a Madrid, l’artista va pintar un món desolat, terrible, poblar d’éssers montruosos i fantàstics. Els Aquelarres, Satum devorant els seus fills i Baralla a garrotades són exemples d’aquest món infernal que tan bés va reflectir Goya.